(S’obri el teló i apareixen dues dones a una cuina assegudes a dos tamborets de fusta )
CARME.-Et dic que es de veres, Mari, el meu home m’ha dit que el teu està a París, i també m’ha dit que està amb una americana, que li ha costat molts diners...
MARUJA.- I damunt de posar-me les banyes, el molt indecent ha pagat i tot per a liar-se amb eixa!
CARME.- El que sents, no volia dir-t'ho però...
MARUJA.-Ni però ni res dona, ací totes sabem la teua afició per tafanejar.
CARME.- (histèrica) Que has dit! Eres una desagraïda, damunt que vinc a informar-te de les teues desgràcies!
MARUJA.-Sí, dona, sí, no cal que faces el paperet.
CARME.-(eixint de l’escenari) Me’n vaig d’esta casa de bojos!
MARUJA.-(alçant-se i assenyalant la seua amiga) Si! Ves-te’n abans que et tire!
(Maruja torna a seure al seu tamboret, agafa el seu telèfon mòbil de damunt la taula i crida el seu home)
MARUJA.-(amb una veu de falsa tranquil·litat) Ramon, amor meu! Quan tornes de Paris? És que tinc unes ganes de... (canvia de to, comença a cridar enfurida) d’agafar-te per banda i dir-te quantes son dos i dos!
RAMON.-(amb veu tremolosa) T’ho...t’ho puc explicar tot. En dues hores estic a casa.
MARUJA.-Ací estaré.
(La dona es posa a preparar el dinar i mira el rellotge)
MARUJA.-Té que estar apunt d’arribar
(sona el timbre, i obri la porta)
RAMON.-(Amb molta por)Hola, carinyet com va?
MARUJA.- Com que com va? Vull que m’ho contes tot fil per randa!
RAMON.- D'a..d’acord.
MARUJA.- Ja!
RAMON.-Es que a París feia molt mal temps i va començar a ploure. Tenia una reunió molt important i la pluja em va embrutar la roba, vaig girar el cantó i al mirar dins d’una tenda la vaig veure. Va ser dit i fet, a mi m’encantava i encara que era cara, era la que menys costava i...
MARUJA.- I aprofitant que anaves tot brut vas passar de la reunió, la vas “comprar”, te la vas endur a l’habitació i te la vas tirar! O no!
RAMON.-Home no, me la vaig ficar i vaig anar a la reunió. Ara està al cotxe.
MARUJA.- I damunt de reconèixer-ho la dus a casa!
RAMON.- Dona, no voldràs que la tire al fem!
MARUJA.-Al fem te n'aniràs tu! Ja que l’has dut fes el favor de presentar-me-la, no?
RAMON.-De presentar-te-la? Home no és per a tant...
MARUJA.-Ni home ni dona!va!
(Ramon ix de l’escenari i al cap d’uns segons torna a entrar amb una americana penjada al braç i amb el tiquet de compra a la mà)
RAMON.- Ací la tens, em va costar 200 euros, si vols el tiquet...
MARUJA.-(sorpresa) Aquesta és l’americana?
RAMON.-Sí, sent haver-me gastat tants diners, però...
(La dona no el deixa acabar, de sobte agafa al seu home pel bescoll i li dona un bes de pel·lícula. Ramon, sense entendre res, no aparta la cara i amb aquest bes es tanca el teló).
dilluns, 21 de gener del 2008
LA HISTÒRIA DE REBECA
Hi havia una vegada un regne anomenat IES Moixent. Era molt gran i estava rodejat per verdes muntanyes i una alta muralla. Per dintre hi havien nombrosos castells d’estil barroc on vivien moltes persones de diferents edats i, segons el temps que portaven allí, s’allotjaven en un castell diferent. A l’entrada principal de la muralla hi havia una plaça per on es podia entrar als castells on vivia la gent més jove i, més avant, al castell principal. Al final de la plaça hi havia unes escales de pedra per on es podia baixar a un petit camp d’oliveres que es trobava al costat d’un gran llac d’aigües transparents.
En el castell 1er. C, que era on s’allotjava la gent més jove, vivia una noia anomenada Rebeca. Allí va fer alguns amics i amigues amb qui parlava durant les hores de treball. A les onze menys quart tots sortien a la plaça per a descansar o anaven a La Cafeteria, que era com anomenaven el mercat.
Un dia, Pepe, el criat del rei al que tots anomenaven el Conserge, es presentà en 1er. C i els va dir que havien d'anar al castell principal. Rebeca i els seus amics no sabien com era el castell principal perquè no feia ni una setmana que vivien en aquell regne. Quan entraren van veure una habitació anomenada Secretaria, que era on vivien Pepe, el Conserge i Víctor, l’Ajudant. A l’altre costat van veure una sala molt gran, l’anomenada Sala d’usos múltiples, que era on la gent del regne es reunia algunes vegades per a escoltar al rei. Aquest no va dir res interessant, simplement els va donar la benvinguda i els va parlar un poc dels distints llocs del regne. Però Rebeca va trobar una cosa estranya, i és que el rei no va explicar què era el castell que hi havia al costat de Les Pistes, que era com la gent anomenava al gran llac.
Eixa mateixa nit Rebeca no va poder dormir molt ni tampoc treballar tranquil·la. Pensava en les moltes coses que podien haver al castell de Les Pistes, així que a les dos i deu del migdia va anar a investigar. Rebeca avançà atemorida pel carrer on es trobaven els castells 1er A, B, C i D i quan va aplegar al final veié una castell més gran que els altres. De sobte notà una presència darrere seu, les polsacions del cor se li acceleraren i quan es girà per veure qui era, distingí la silueta d’un home i es desmaià. Al cap d’una estona Rebeca obrí els ulls i es va veure dintre del castell d'abans, al qual tots anomenaven La Sala de Professors. Quan es va alçar veié a l’home, era un poc gros i tenia la pinta de ser prou major. Aquell castell era curiós, tenia molts estants amb llibres però allò més estrany era que també hi havia moltes gerres d’aigua. Després va veure per les finestres un pont i pensà que potser duia al castell de Les Pistes. Al cap d’una estona l’home es girà i va veure a Rebeca, li preguntà si estava bé i aquesta li contestà que sí. Rebeca li va dir a l’home que tenia pressa i aquest li digué que si volia unes quantes pelailles. Rebeca no sabia exactament què era una pelailla, però al veure que aquest estava menjant unes ametles confitades li contestà que no.
Després d’una estona Rebeca va decidir anar pel pont a quatre potes perquè no la veieren des de La Sala de Professors. Quan ja pareixia que s’havien acabat les finestres n’aparegueren més i dintre hi havia instruments. Rebeca passà ràpidament i al fons trobà unes escales. Dubtà durant un moment però, com va veure que algú eixia de l’habitació dels instruments, no tenia altra escapatòria i baixà. Allà baix trobà una porta mig oberta però no es veia res, l'obrí i tot estava fosc. A Rebeca no li feia gracia entrar en un lloc que no coneixia i que, damunt, estava fosc però entrà. Aquesta va fer uns passos i obrí una finestra per la qual entrava un poc de llum, però quan es va girar veié una altra silueta i començà a córrer, però lliscà amb alguna cosa i caigué. El primer que se li ocorregué era fer-se la desmaiada, però no volia trobar-se una altra vegada amb l’home de les pelailles, així que es girà i veié que la silueta era una armadura. De sobte algú obrí les finestres que hi havia en la sala del costat. Aquesta sala era més gran que el camp d’oliveres de fora. Rebeca es va quedar bocabadada. Hi havia armadures, arcs, fletxes, espases... tots els objectes que s’utilitzaven per a fer els deports d’aquella època. Però la major sorpresa va ser que el rei l’havia vist i la pitjor quan li digué que l’acompanyara. El rei i Rebeca passaren pel llac Les Pistes, pel camp d’oliveres, pujaren les escales que duien al castell principal i entraren a una sala anomenada El Despatx del Director, per haver entrat sense permís al castell al que tots anomenaven El Gimnàs i, com estaven en la temporada, el rei envià Rebeca a fer olives com a castic. A Rebeca li va parèixer injust fer tot aquell treball a soles i decidí anar-se’n. Primer anà al llac Les Pistes i veié que la muralla tenia una altra porta prop d’allí. Pepe, el Conserge, a aquelles hores no estaria al regne, cosa que no era difícil d’endevinar perquè mai estava, i els moments que hi estava no feia res. El problema era Víctor, l’Ajudant, que estaria vigilant la porta. Rebeca va veure que aquest s’havia deixat les claus al pany i anà fins allà, l'obrí i mirà Víctor, que feia la mateixa cara de sempre, com si estiguera il·luminat pel sol. Rebeca creuà la porta sorpresa per la impressionant reacció de Víctor i caminà. Veié muntanyes, arbres, arbustos i res més. Rebeca no tenia res que fer fora del regne i pensà en les conseqüències que havia causat una cosa tan immaterial com la seua pròpia curiositat. Tornà enrere, entrà al regne, tancà la porta i li digué a Víctor que de vegades un sentiment podia ser més poderós que una acció, però Víctor no contestà res. Tornà al seu castell. Quan hi aplegà, mirà per la finestra i veié les oliveres, pensà que amb una mica de sort l’home de les pelailles les confondria i se les menjaria. Ara que Rebeca ja coneixia el regne no havia res que la preocupara.
Hi havia una vegada un regne anomenat IES Moixent. Era molt gran i estava rodejat per verdes muntanyes i una alta muralla. Per dintre hi havien nombrosos castells d’estil barroc on vivien moltes persones de diferents edats i, segons el temps que portaven allí, s’allotjaven en un castell diferent. A l’entrada principal de la muralla hi havia una plaça per on es podia entrar als castells on vivia la gent més jove i, més avant, al castell principal. Al final de la plaça hi havia unes escales de pedra per on es podia baixar a un petit camp d’oliveres que es trobava al costat d’un gran llac d’aigües transparents.
En el castell 1er. C, que era on s’allotjava la gent més jove, vivia una noia anomenada Rebeca. Allí va fer alguns amics i amigues amb qui parlava durant les hores de treball. A les onze menys quart tots sortien a la plaça per a descansar o anaven a La Cafeteria, que era com anomenaven el mercat.
Un dia, Pepe, el criat del rei al que tots anomenaven el Conserge, es presentà en 1er. C i els va dir que havien d'anar al castell principal. Rebeca i els seus amics no sabien com era el castell principal perquè no feia ni una setmana que vivien en aquell regne. Quan entraren van veure una habitació anomenada Secretaria, que era on vivien Pepe, el Conserge i Víctor, l’Ajudant. A l’altre costat van veure una sala molt gran, l’anomenada Sala d’usos múltiples, que era on la gent del regne es reunia algunes vegades per a escoltar al rei. Aquest no va dir res interessant, simplement els va donar la benvinguda i els va parlar un poc dels distints llocs del regne. Però Rebeca va trobar una cosa estranya, i és que el rei no va explicar què era el castell que hi havia al costat de Les Pistes, que era com la gent anomenava al gran llac.
Eixa mateixa nit Rebeca no va poder dormir molt ni tampoc treballar tranquil·la. Pensava en les moltes coses que podien haver al castell de Les Pistes, així que a les dos i deu del migdia va anar a investigar. Rebeca avançà atemorida pel carrer on es trobaven els castells 1er A, B, C i D i quan va aplegar al final veié una castell més gran que els altres. De sobte notà una presència darrere seu, les polsacions del cor se li acceleraren i quan es girà per veure qui era, distingí la silueta d’un home i es desmaià. Al cap d’una estona Rebeca obrí els ulls i es va veure dintre del castell d'abans, al qual tots anomenaven La Sala de Professors. Quan es va alçar veié a l’home, era un poc gros i tenia la pinta de ser prou major. Aquell castell era curiós, tenia molts estants amb llibres però allò més estrany era que també hi havia moltes gerres d’aigua. Després va veure per les finestres un pont i pensà que potser duia al castell de Les Pistes. Al cap d’una estona l’home es girà i va veure a Rebeca, li preguntà si estava bé i aquesta li contestà que sí. Rebeca li va dir a l’home que tenia pressa i aquest li digué que si volia unes quantes pelailles. Rebeca no sabia exactament què era una pelailla, però al veure que aquest estava menjant unes ametles confitades li contestà que no.
Després d’una estona Rebeca va decidir anar pel pont a quatre potes perquè no la veieren des de La Sala de Professors. Quan ja pareixia que s’havien acabat les finestres n’aparegueren més i dintre hi havia instruments. Rebeca passà ràpidament i al fons trobà unes escales. Dubtà durant un moment però, com va veure que algú eixia de l’habitació dels instruments, no tenia altra escapatòria i baixà. Allà baix trobà una porta mig oberta però no es veia res, l'obrí i tot estava fosc. A Rebeca no li feia gracia entrar en un lloc que no coneixia i que, damunt, estava fosc però entrà. Aquesta va fer uns passos i obrí una finestra per la qual entrava un poc de llum, però quan es va girar veié una altra silueta i començà a córrer, però lliscà amb alguna cosa i caigué. El primer que se li ocorregué era fer-se la desmaiada, però no volia trobar-se una altra vegada amb l’home de les pelailles, així que es girà i veié que la silueta era una armadura. De sobte algú obrí les finestres que hi havia en la sala del costat. Aquesta sala era més gran que el camp d’oliveres de fora. Rebeca es va quedar bocabadada. Hi havia armadures, arcs, fletxes, espases... tots els objectes que s’utilitzaven per a fer els deports d’aquella època. Però la major sorpresa va ser que el rei l’havia vist i la pitjor quan li digué que l’acompanyara. El rei i Rebeca passaren pel llac Les Pistes, pel camp d’oliveres, pujaren les escales que duien al castell principal i entraren a una sala anomenada El Despatx del Director, per haver entrat sense permís al castell al que tots anomenaven El Gimnàs i, com estaven en la temporada, el rei envià Rebeca a fer olives com a castic. A Rebeca li va parèixer injust fer tot aquell treball a soles i decidí anar-se’n. Primer anà al llac Les Pistes i veié que la muralla tenia una altra porta prop d’allí. Pepe, el Conserge, a aquelles hores no estaria al regne, cosa que no era difícil d’endevinar perquè mai estava, i els moments que hi estava no feia res. El problema era Víctor, l’Ajudant, que estaria vigilant la porta. Rebeca va veure que aquest s’havia deixat les claus al pany i anà fins allà, l'obrí i mirà Víctor, que feia la mateixa cara de sempre, com si estiguera il·luminat pel sol. Rebeca creuà la porta sorpresa per la impressionant reacció de Víctor i caminà. Veié muntanyes, arbres, arbustos i res més. Rebeca no tenia res que fer fora del regne i pensà en les conseqüències que havia causat una cosa tan immaterial com la seua pròpia curiositat. Tornà enrere, entrà al regne, tancà la porta i li digué a Víctor que de vegades un sentiment podia ser més poderós que una acció, però Víctor no contestà res. Tornà al seu castell. Quan hi aplegà, mirà per la finestra i veié les oliveres, pensà que amb una mica de sort l’home de les pelailles les confondria i se les menjaria. Ara que Rebeca ja coneixia el regne no havia res que la preocupara.
X INTENTAR...
Tot va començar el dissabte passat quan una amiga, per encara motius que no conec es va enfadar amb mi, la veritat que aquests dies ho estic passant molt mal, encara que ella crega el contrari. Des de xicotetes hem sigut molt amigues, i em sap molt de mal que ara no puguem solucionar
les coses. M'agradaria que es posara un poquet en el meu lloc, perquè estic fatal. Jo no deixe de preguntar-li el motiu del seu enuig, però ella diu que no se li oblidarà mai! Espere que aquest text servisca per a que es puguen solucionar les coses entre les dos, ja que ella no m'escolta, i espere que es senta identificada amb aquest text.
dijous, 17 de gener del 2008
CARICATURA
El protagonista és una dona del món de la cançó, encara que no sé si la coneixen més per ella o pel seu marit, que és molt famós. Ella està tan flaca com un espagueti, i porta la roba tan cenyida que de vegades dubte, si de sobte, la roba va a eixir pels aires. Ella és molt baixeta i per a poder distingir-se dels seus seguidors es fica uns tacons grandíssims, que si caiguera d´ells es faria un mal important. Mai repeteix ningun model de roba. Cosa que es fica, ningú s´imagina la tendència que pot crear, al dia següent tot un país pot arribar a anar igual, fins i tot amb el monyo. Per a on ella passa de segur que voràs una gran massa de gent al seu voltant.
Qui és??
DESCRIPCIÓ D'UN ALUMNE
Sóc una persona molt prima, no sóc molt alta, els meus ulls són marró obscur i els meus cabells són llisos i de color clar.
Sóc un bon estudiant i tots em diuen que pareix que el que més m'agrada és fer rabiar les meues companyes i, de no passar res, normalment ho solc aconseguir.
Sempre vist molt endreçat, vaig amb vaquers o, de vegades si em toca gimnàstica, vaig amb xandall i esportives.
M'agrada fer esport i solc jugar a futbet, encara que se'm donen bé tots els esports.
Tinc un caràcter molt bo, ja que em preocupe prou dels altres i m'interesse molt per ells. Sóc molt simpàtic i quan veig a una persona, encara que siga de lluny, la salude.
Sóc un bon estudiant i tots em diuen que pareix que el que més m'agrada és fer rabiar les meues companyes i, de no passar res, normalment ho solc aconseguir.
Sempre vist molt endreçat, vaig amb vaquers o, de vegades si em toca gimnàstica, vaig amb xandall i esportives.
M'agrada fer esport i solc jugar a futbet, encara que se'm donen bé tots els esports.
Tinc un caràcter molt bo, ja que em preocupe prou dels altres i m'interesse molt per ells. Sóc molt simpàtic i quan veig a una persona, encara que siga de lluny, la salude.
Alumne fa explotar el cotxe d'un professor (noticia falsa).
El passat dissabte, dia 29 de setembre, explotava a la localitat de Moixent. L'autor va ser un alumne del professor X. V., que és el propietari del vehicle robat. L'autor, V. D., diu en la seua declaració que no esta arrepentit i que ho tornaria a fer. V. D. ho tenia tot planejat, primer es va anar al parc de Portugal per a drogar-se, a continuació va anar a l'institut amb la intenció de robar-lo, després de furtar-lo va anar a un descampat i va posar 530 kilograms d'explosiu i els va fer explotar. L'alumne sabia que el professor li tenia mania i com és drogadicte, no ho va pensar dues vegades. El jutge li va posar de pena 10 anys en un correccional, 4 anys fent treballs per a la comunitat i una multa de 50000 euros pels danys, desperfectes i danys sentimentals del professor pel cotxe.
La pobresa
En els països del tercer món
abunda la pobresa
desesperació, contaminació
i la gent sense defensa.
Els xiquets no mengen,
treballen de sol a sol.
Els països mes pobres:
són un món sense consol.
El menjar no és suficient,
l'aigua no la trobem,
alguns es precupen
per no saber qué fer.
Les boques no es poden omplir,
la panxa comença a remugar,
tots ploren i ploren,
no tenen res ploren recollir.
Vos convide a tots a reflexionar
perquè no us ho podeu imaginar
el que significa no menjar
i morir sense rosegar.
abunda la pobresa
desesperació, contaminació
i la gent sense defensa.
Els xiquets no mengen,
treballen de sol a sol.
Els països mes pobres:
són un món sense consol.
El menjar no és suficient,
l'aigua no la trobem,
alguns es precupen
per no saber qué fer.
Les boques no es poden omplir,
la panxa comença a remugar,
tots ploren i ploren,
no tenen res ploren recollir.
Vos convide a tots a reflexionar
perquè no us ho podeu imaginar
el que significa no menjar
i morir sense rosegar.
FÍ DE CULS A MALLOLCA - Opinió Personal
Autor: Pasqual Alapont Ramon (Catarroja, 1963)
Títol: Fi de culs a Mallolca
Editorial: Bromera – Espurna
Any de l’edició: Novembre, 2006
Nombre d’edicions: Dues edicions
Circumstàncies històriques: Ens presenta una galeria de personatges delirant i entranyable que explora tots els recursos de la comèdia i de l’humor, des de la ingenuïtat més candorosa fins a la ironia més corrosiva.
És un llibre escrit en narrativa, tracta d’amor, desamor, és a dir, d’aventuretes d’adolescents. Aquest llibre va dirigit per als adolescents entre 14 i 15 anys, és un llibre juvenil.
Els personatges són adolescents en busca d’aventures a la fi de curs, els mestres no poden amb ells, ja que són molt rebels. Els personatges principals són Víctor Machancoses i Helena. Els personatges secundaris són els alumnes: Mariona, Sergi, Clàudia, Macari, Lola Pernil de Jabugo, Lluís, Lola Segona, Wu Yu-Hui, Tere i Jeroni Cafè Olé; i els mestres: La Sintagma Nominal (Carme) i Digueu-me Toni (Antoni Sandemetrio).
Tot va començar quan se’n van anar de fi de curs a Mallorca. Per a començar es van deixar a Mariona al port de Dénia. Durant el viatge, Víctor va notar que sentia alguna cosa per Helena, ell també la va notar distinta. Quan van arribar a Mallorca van anar a un hotel anomenat Ca’n Pastilla. Víctor es va declarar i van ser nois, encara que pocs dies. I tot perquè Jeroni Cafè Olé volia a Helena, i un dia en un castell que van anar a visitar, Víctor va sorprendre Jeroni besant a Helena. Aleshores van tallar. Víctor va estar mal d’amor durant uns dies, i Jeroni no parava de molestar-lo. Per les nits les xiques se n'anaven a Portals, un lloc on anaven molts famosos, i a Víctor no li semblava molt bé que Helena se n'anara. Al cap d’uns dies, quan ja estaven a punt de reconciliar-se, se'n van anar a les coves del Drach i quan van apagar les llums, Víctor es va confondre i va abraçar Mariona pensant-se que era Helena. Helena els va sorprendre i estava dels nervis, va deixar de parlar a Víctor durant un temps. Una nit van conèixer unes asturianes i van quedar per a fer una fabada, van jugar a la botelleta i a Víctor no li abellia estar allí, aleshores se’n va anar a la piscina a pensar. De sobte va sentir la veu d’Helena, van estar parlant sobre el que havia passat, i es van reconciliar. Però els mestres els van vore i els van cridar perquè anaren a parlar amb ells. Quan van anar es van trobar amb els xics, que també estaven castigats per l’escàndol que van montar amb les asturianes . Més tard van acudir les xiques, que venien de Portals. Els mestres es van enfadar molt amb tots i els van dir que ja parlarien. Víctor va escoltar que Digueu-me Toni i la Sintagma Nominal van estar a punt de casar-se en el passat, però Digueu-me Toni la va deixar plantada per una joveneta i per això la Sintagma Nominal estava tant amargada. Víctor ho va arreglar tot i es van reconciliar. Va arribat el dia de tornada, van anar a comprar ensaïmades i se’n van anar. Quan ja estaven al vaixell, van vore que faltava Mariona, però ho van arreglar tot per telèfon. I al final tots van acabar feliços per a sempre. Per a tots va ser un fi de curs inoblidable.
Aquest llibre està situat en una època moderna, basada en l’etapa de l’adolescència.
S’utilitza un llenguatge amb molt de diàleg, també narra alguna cosa, però hi predomina el diàleg, amb llenguatge col·loquial, ja que hi ha molts malnoms.
La meua opinió sobre aquest llibre és molt bona, ja que em pareix un dels millors llibres que he llegit en la meua vida. Aquest llibre és molt bonic, aventurer, romàntic... Sobretot m'ha agradat una característica molt bona, els malnoms, està molt graciós.
Títol: Fi de culs a Mallolca
Editorial: Bromera – Espurna
Any de l’edició: Novembre, 2006
Nombre d’edicions: Dues edicions
Circumstàncies històriques: Ens presenta una galeria de personatges delirant i entranyable que explora tots els recursos de la comèdia i de l’humor, des de la ingenuïtat més candorosa fins a la ironia més corrosiva.
És un llibre escrit en narrativa, tracta d’amor, desamor, és a dir, d’aventuretes d’adolescents. Aquest llibre va dirigit per als adolescents entre 14 i 15 anys, és un llibre juvenil.
Els personatges són adolescents en busca d’aventures a la fi de curs, els mestres no poden amb ells, ja que són molt rebels. Els personatges principals són Víctor Machancoses i Helena. Els personatges secundaris són els alumnes: Mariona, Sergi, Clàudia, Macari, Lola Pernil de Jabugo, Lluís, Lola Segona, Wu Yu-Hui, Tere i Jeroni Cafè Olé; i els mestres: La Sintagma Nominal (Carme) i Digueu-me Toni (Antoni Sandemetrio).
Tot va començar quan se’n van anar de fi de curs a Mallorca. Per a començar es van deixar a Mariona al port de Dénia. Durant el viatge, Víctor va notar que sentia alguna cosa per Helena, ell també la va notar distinta. Quan van arribar a Mallorca van anar a un hotel anomenat Ca’n Pastilla. Víctor es va declarar i van ser nois, encara que pocs dies. I tot perquè Jeroni Cafè Olé volia a Helena, i un dia en un castell que van anar a visitar, Víctor va sorprendre Jeroni besant a Helena. Aleshores van tallar. Víctor va estar mal d’amor durant uns dies, i Jeroni no parava de molestar-lo. Per les nits les xiques se n'anaven a Portals, un lloc on anaven molts famosos, i a Víctor no li semblava molt bé que Helena se n'anara. Al cap d’uns dies, quan ja estaven a punt de reconciliar-se, se'n van anar a les coves del Drach i quan van apagar les llums, Víctor es va confondre i va abraçar Mariona pensant-se que era Helena. Helena els va sorprendre i estava dels nervis, va deixar de parlar a Víctor durant un temps. Una nit van conèixer unes asturianes i van quedar per a fer una fabada, van jugar a la botelleta i a Víctor no li abellia estar allí, aleshores se’n va anar a la piscina a pensar. De sobte va sentir la veu d’Helena, van estar parlant sobre el que havia passat, i es van reconciliar. Però els mestres els van vore i els van cridar perquè anaren a parlar amb ells. Quan van anar es van trobar amb els xics, que també estaven castigats per l’escàndol que van montar amb les asturianes . Més tard van acudir les xiques, que venien de Portals. Els mestres es van enfadar molt amb tots i els van dir que ja parlarien. Víctor va escoltar que Digueu-me Toni i la Sintagma Nominal van estar a punt de casar-se en el passat, però Digueu-me Toni la va deixar plantada per una joveneta i per això la Sintagma Nominal estava tant amargada. Víctor ho va arreglar tot i es van reconciliar. Va arribat el dia de tornada, van anar a comprar ensaïmades i se’n van anar. Quan ja estaven al vaixell, van vore que faltava Mariona, però ho van arreglar tot per telèfon. I al final tots van acabar feliços per a sempre. Per a tots va ser un fi de curs inoblidable.
Aquest llibre està situat en una època moderna, basada en l’etapa de l’adolescència.
S’utilitza un llenguatge amb molt de diàleg, també narra alguna cosa, però hi predomina el diàleg, amb llenguatge col·loquial, ja que hi ha molts malnoms.
La meua opinió sobre aquest llibre és molt bona, ja que em pareix un dels millors llibres que he llegit en la meua vida. Aquest llibre és molt bonic, aventurer, romàntic... Sobretot m'ha agradat una característica molt bona, els malnoms, està molt graciós.
NOTICIA INVENTADA
GUANYA EL MIAMI DOLPHINS EL PARTIT MÉS AGRESSIU DE TOTA LA HISTÓRIA
ELS JUGADORS EIXIREN MALAMENT DEL TERRENY DE JOC, AMB OSSOS TRENCATS.
ELS EQUIPS DE RUBBY, DEVER BRONCOS I ELS MIAMI DOLPHINS EIXEREN DEL CAMP MOLT MALAMENT DE SALUT, PERQUE ALGUNS EIXIREN AMB ELS BRAÇOS TRENCATS, AMB CAMES, TURMELLS, MANS TRENCADES. VA SER EL PARTIT MÉS AGRESSIU DE TOTA LA HISTÓRIA. ELS CAPITANS DEL DOS EQUIPS, DUBAL (MIAMI DOLPHINS) ISQUÉ DEL CAMP AMB LA CAMA DRETA TRENCÁ, L'ALTRE CAPITÁ LOPERA (DENVER BRONCOS) ES TRENCÁ EL BRAS DRET. VA SER EL PARTIT MÉS ESPERAT PELS AFICIONATS, JA QUE SIGUENT EL PARTIT MÉS AGRESSIU, VAN PAGAR HASTA 3.500 € EN LA RECOMPRA. ES VAN PLENAR TOT EL CAMP. EL PARTIT ES DESENVOLUPÁ EN EL CAMP MUNICIPAL DE NAVALÓN. EL ENTRENADORS JA VAN DIR AHIR QUE EL PARTIT SERÍA MOLT DUR. L'ENTRENADORS DELS MIAMI DOLPHINS (VICENT LLANDETE) DUGUÉ QUE MEREIXQUÉ LA PENA GUANYAR EL PARTIT PERQUE ES POSEN PRIMERS EN LA CLASIFICACIÓ I ELS DEVER BRONCOS SEGONS. ELS CAPITANS DELS DOS EQUIPS VAN DIR QUE FOU MOLT DUR, JA QUE PER ARA SON DELS DOS MITJORS EQUIPS DE LA LLIGA.
EN LA RODA DE PRENSA VAN DIR:
DUBAL: EM GUANYAT AMB LA VELOCITAT DE RIBERA I LES ACCIONS DELS DEFENSES.
LOPERA: VA SER UN ERROR DEFENSIU, PERO NO PASA RES, ENCARA QUEDA UN POC DE TEMPORÁ, ENCARA POGEM FER ALGO, PERO ALS MIAMI DOLPHINS ELS COSTÁ MOLT GUANYARMOS.
ELS JUGADORS EIXIREN MALAMENT DEL TERRENY DE JOC, AMB OSSOS TRENCATS.
ELS EQUIPS DE RUBBY, DEVER BRONCOS I ELS MIAMI DOLPHINS EIXEREN DEL CAMP MOLT MALAMENT DE SALUT, PERQUE ALGUNS EIXIREN AMB ELS BRAÇOS TRENCATS, AMB CAMES, TURMELLS, MANS TRENCADES. VA SER EL PARTIT MÉS AGRESSIU DE TOTA LA HISTÓRIA. ELS CAPITANS DEL DOS EQUIPS, DUBAL (MIAMI DOLPHINS) ISQUÉ DEL CAMP AMB LA CAMA DRETA TRENCÁ, L'ALTRE CAPITÁ LOPERA (DENVER BRONCOS) ES TRENCÁ EL BRAS DRET. VA SER EL PARTIT MÉS ESPERAT PELS AFICIONATS, JA QUE SIGUENT EL PARTIT MÉS AGRESSIU, VAN PAGAR HASTA 3.500 € EN LA RECOMPRA. ES VAN PLENAR TOT EL CAMP. EL PARTIT ES DESENVOLUPÁ EN EL CAMP MUNICIPAL DE NAVALÓN. EL ENTRENADORS JA VAN DIR AHIR QUE EL PARTIT SERÍA MOLT DUR. L'ENTRENADORS DELS MIAMI DOLPHINS (VICENT LLANDETE) DUGUÉ QUE MEREIXQUÉ LA PENA GUANYAR EL PARTIT PERQUE ES POSEN PRIMERS EN LA CLASIFICACIÓ I ELS DEVER BRONCOS SEGONS. ELS CAPITANS DELS DOS EQUIPS VAN DIR QUE FOU MOLT DUR, JA QUE PER ARA SON DELS DOS MITJORS EQUIPS DE LA LLIGA.
EN LA RODA DE PRENSA VAN DIR:
DUBAL: EM GUANYAT AMB LA VELOCITAT DE RIBERA I LES ACCIONS DELS DEFENSES.
LOPERA: VA SER UN ERROR DEFENSIU, PERO NO PASA RES, ENCARA QUEDA UN POC DE TEMPORÁ, ENCARA POGEM FER ALGO, PERO ALS MIAMI DOLPHINS ELS COSTÁ MOLT GUANYARMOS.
RESUM
M'he llegit un llibre que s´anomena "Morirás en Chafarinas", que tracta sobre un home anomenat Jaime que està fent la Mili a Melilla; porta ja quinze mesos però encara li´n queden tres. El que passa a Jaime és que a sovint que va passant la història es va trobant amb una sèrie d'obstacles que misteriosament ha de resoldre amb un altre company que s´anomena Cidraque.
Les aventures que passen de vegades són un poc complicades i difícils de resoldre.
OPINIÓ PERS0NAL
Opinió personal sobre el llibre de "Morirás en Chafarinas"
Títol: Morirás en Chafarinas
Autor: Fernando Lalana
"Morirás en Chafarinas" és un llibre escrit en llengua castellana i està fet per a tot tipus de gent, bé siga jóvens o majors.
Este llibre desperta emoció, intriga i altres sentiments que no es poden descriure.
En cada fase els personatges estan embolicats en diverses aventures per tal de resoldre un misteri, que és el que predomina durant tota la història.
El llibre és interessant perquè penses que el personatge que conta la història està contant fets que potser li vagen passat de veritat a l´autor, i que conta la seua història mitjançant el llibre, aleshores encara és més real.
"Morirás en Chafarinas" m´agrada molt i a més una vegada acabat de llegir el llibre et deixa amb intriga i és quasi necessari llegir-te el que segueix per saber com acaba.
dimecres, 16 de gener del 2008
La xiqueta-peix a Nova York
Açò era una vegada una xiqueta que vivia a Nova York. Un dia va anar a la platja i li va agradar molt. Tots els dies anava a nadar, bussejava pel fons del mar i li agradava nadar amb els peixos. Un dia va conéixer un peix que parlava i li va ensenyar la llengua del fons del mar, i des d'aquell moment parla amb els animals. Un dia conegué a una sirena que era mala i li digué si li agradaria ser peix per un dia. La xiqueta anomenada Elvira li va dir que sí. La sirena, que era bruixa, li va preparar una poció màgica per a fer-la peix, aleshores li la va posar en una botella. Quan Elvira se la va beure es va convertir en una xica-peix.Quan la xiqueta es va convertir en peix els altres peixos es van quedar sorpresos de tan bonica com era. Els ho va contar tot i ells quan la van conéixer li van dir que ara seria peix per vida i la van dur al peix més savi del mar, que sabia el que passava dins i fora de l'aigua. Ell va dir que només hi havia una solució, que era que li tornara la poció o dir-li-ho a la seua germana, que no estava molt bé, però coneixia molt bé les pocions. Quan van anar, aquella altra xica li va fer una poció i va tornar a ser una xiqueta. Va anar a que l'altra sirena que s'havia convertit en ésser humà es prenguera la poció, no va voler i com no va voler la van enganyar. Finalment se la va beure i es va convertir en un peix horrible i fastigós i a la pobra xiqueta se li'n van anar les ganes de creure en les sirenes.
dijous, 10 de gener del 2008
Recepta per a preparar una excursió a La llum de les imatges
Ingredients:
- Un tren a Xàtiva
- Una visita al Castell en el trenet turístic
- Un museu de l’Almodí
- Una visita a La llum de les imatges
- Una visita a la Seu
- Un tren a Moixent
- Un Carles Grau que explique
- Una Àngela que pose ordre
Preparació:
Primer aneu a l’institut a les 8:00 i espereu que Carles Grau i Àngela passen llista. Més tard, aneu tots a l’estació i agafeu el tren de les 8:45 que va a Xàtiva. A les 9:30 pugeu al trenet turístic amb Àngela, que explicarà tot el que hi haja pel camí al castell i, quan arribeu, deixeu que Carles Grau explique totes les coses que es trobe pel davant perquè, si no ho fas, pot ser que al final l’excursió et resulte un poc amarga. Quan hàgeu abaixat del castell amb el trenet, després de 75 minuts aneu al museu de l’Almodí i us hi passegeu rodejats d’un fum de quadres. A les 13:30 aneu a dinar amb els amics per algun parc, més tard, a les 14:45, aneu a la plaça de la Bassa per fer una ruta cultural pel nucli antic explicada per Carles Grau i, quan per fi hagen passat uns 90 minuts eterns, aneu fent camí cap a La llum de les imatges. Quan hàgeu aplegat a aquest museu mireu més quadres explicats per un tal Sergio amb dificultats per a parlar. Seran les 17:00 quan podreu eixir de les incomprensibles explicacions de Sergio per anar a la Seu i veure més quadres explicats per un altre guia, també anomenat Sergio, però més simpàtic. Quan siguen les 18:30 aneu a l’estació i agafeu el tren de les 18:45 que du a Moixent i a les 19:10 ja tindreu una deliciosa excursió a La llum de les imatges.
Consells:
Per fer una recepta d’aquest tipus es recomana anar sempre acompanyat d’amics perquè passos que a primera vista et pareixen avorrits o durs se't faran més dolços, i els moments més senzills que et pugues imaginar, els més divertits.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
