dimecres, 21 de gener del 2009

Els electrodomèstics em vigilen

Quan vaig acabar la carrera de magisteri em van donar plaça per a treballar de mestra de biologia a Tarragona, com que em pillava molt llarg de casa em vaig llogar un pis prop del centre on treballava. Quan vaig entrar vaig notar alguna cosa estranya, com si de sobte algú tornara al seu lloc de destí, però no vaig fer cas. Per la nit em vaig sentar al sofà i em vaig posar a veure la televisió, però en la televisió tan sols hi havia dos canals, i aixó que acabava de comprar la digital. Com que no feien res entretingut vaig decidir anar a dormir. Pel matí quan em vaig alçar vaig anar recte a la nevera per agafar la llet i calfar-la al microones. Quan anava cap a la taula per prendre'm la llet, la porta del congelador es va obrir i vaig caure. L'escampada va ser molt gran, per que al agafar-me a la estanteria de la despensa es va despenjar tot, i el menjar se'n va anar a terra. Jo no entenia res, no entenia per que la porta del congelador s'havia obert. Desprès d'arreplegar-ho tot, em vaig arreglar i me'n vaig anar cap a l'institut. Va ser el meu primer dia de treball, i menys mal que tot m'havia eixit bé, perquè em vaig guanyar la confiança dels alumnes i dels meus companys.
Al arribar a casa vaig anar directa a la cuina per agafar una pizza de la nevera, però no se perque la nevera no es podia obrir. De sobte vaig veure un lleuger moviment de la nevera, i mes tard a la nevera van començar a eixir-li ulls, mans, nas, boca...Em vaig quedar sorpresa, pensava que era un somni, i de sobte la nevera va començar a parlar-me i a dir-me que fins que no me n'anara d'allí no pararien ella i tots els seus companys de fer-me la vida impossible. Vaig mirar cap a la dreta, no podia creure el que estava veient, l'aspiradora, la televisió i la llavadora estaven acorralant-me i dient-me que tenia dos hores per abandonar la casa. Jo creia estar tornant-me boja...! Sense dubtar ni un segon, vaig agafar les meues coses i me'n vaig anar d'allí.

3 comentaris:

Xema Balbastre ha dit...

Hola, Marta: Moltes gràcies pel teu conte. M'alegra comprovar que encara ets una paraulaigüera viva. És una història realment inquietant. D'ara en avant no em fiaré dels meus electrodomèstics.

Anònim ha dit...

marta soom ana i criis te mos as plagiat la idea... ¬¬ mos les pagaras jajajajajaja

Anònim ha dit...

La idea de que? Anaveu a possar lo de els electrodoméstics? Pugueu possar-ho si vuigeu!! jaja! Segur que es una versió diferent! Tinguem que donarli vida a paraulaigua!