dilluns, 16 de març del 2009

Una mansió molt barata

Una mansió molt barata

Richard i la seua família volien traslladar-se de Jarafuel a Aiora. Richard va visitar Aiora per a vore cases i va vore una en l'avinguda més important del poble. Cridà per a vore si era cara o barata i era molt barata. Ell va quedar al·lucinat perquè el seu preu era molt barat comparat amb les dimensions de la casa. Aleshores va sospitar que per dins la casa estiguera molt vella i sin renovar. Lo va comentar amb la seua família i li van a dir que la comprara que anava a ser un bon negoci... Al dia següent Richard va anar a casa del propietari de aquella casa i va firmar un precontracte per a quedar-se la casa. Una vegada va firmar, Richard se la va ensenyar a la seua família per a fora i van quedar al·lucinats de lo gran que era, però per a dins no va poder visitar-la. A la setmana següent el propietari li va donar les claus a Richard que estava entusiasmat per a ver la casa per a dins. La seua família i ell van visitar la casa. Quan van obrir la porta es van trobar tota la casa molt vella amb molta fem... Ell ja havia firmat el contracte i la havia pagat. Tota la seua família se va enfadar molt perquè aquell havia sigut un robo. Després de una setmana van netejar la casa ja se havia quedat preparada per a realitzar unes xicotetes obres. Richard va cridar a un paleta i li va dir que volia que li reparada moltes coses de la casa. Com el sol, la cuina, el bany ... després una vegada va acabar el paleta va cridar al fuster perquè posava totes les portes noves. I finalment va cridar al cristaller per a que li posava les finestres noves.

A la fi la casa li va costar 1 milió de pessetes de inici però amb les obres si la va pujar a 4,5 milions de pessetes.

Finalment se van allotjar a Aiora i van viure tranquil·lament i per suposat molt còmodes i amples en la casa nova.

Entrevista a Vicente Gavidia

Estem ací amb Vicente Gavidia que li van fer unes preguntes sobre la seua vida quotidiana.

- Hola, bon dia Vicente.

- Bon dia, Jorge.

Comencem ja amb el qüestionari.

- Que voldries ser de major?

- M’agradaria ser un jugador de futbol, però per a ser una mica mes realista vull estudiar i sacar-me la carrera.

- Qui esport practiques? Per que?

- El futbol. Perquè m’agrada molt i es molt sa fer esport.

- A qui equip de futbol jugues actualment?

- Jo jugue a l’equip del meu poble P.D. Ayorense, juguem a una lliga amb equips de tota la C.V. i estiguem palejant pel liderat.

- A qui posició jugues?

- Jugue de davanter, però últimament estic jugant de migcampista. La posició que mes m’agrada es mitjapunta, perquè se toca molt el baló i se corre bastant.

- De major on voldries viure?

- M’agradaria viure a Almansa perquè es una ciutat xicoteta i te moltes coses mes que Aiora. Però el meu poble m’agrada molt.

- Quina característica destaques de la teua forma de ser?

- Que als moments difícils soc molt fort.

- I el teu defecte principal?

- Que tinc un prompte molt mal.

- Quin es el teu heroi?

- Sin dubtar-lo, el meu heroi es Villa. Perquè es un jugador molt complet, es un golejador nat i juga molt be al futbol. Es un exemplar per a mi.

- Que valores mes del amics?

- Hi ha moltes classes de amics. Jo el que valore mes dels amics verdaders es la seua confiança i que no siguen falsos.

- T’agrada el teu nom?

- Home clar que m’agrada, però m’agradaria cridar-me d’altra manera. Però no me disgusta els meus pares van elegir Vicente jo lo accepte.

Ja hem acabat. Moltes gracies Vicente, a segut un placer estar una estona amb vostè.

- Fins a la pròxima.

- Moltes gracies, fins a la pròxima.

dilluns, 9 de març del 2009

Laura i la seua imatge


Laura era una xiqueta que tenia 21 anys, molt presumida, vivia sola en una ciutat desconeguda per a ella, tenia pocs amics perquè encara no estava adaptada a la ciutat.
Un dia quan es va alçar del llit es va sentir un poquet mal i es va mirar a l’espill.
Va donar-se compte que darrere d’ella estava la seua imatge que havia adquirit vida pròpia. Es va posar la roba i se’n va anar a casa d’una amiga.
Quan va arribar a la casa de la seua amiga li va contar el que havia passat i que pel camí la seua imatge de l’espill també l’havia perseguit.
Quan va anar va agafar el telèfon i va cridar als seus pares i... ningú va creure el que contava.
Van passar uns quants dies … i ningú sabia res d’ella.
Les seues amigues van estar un poc preocupades i la seua família també.
Quan la família va anar a la casa de Laura ... se la van trobar en el sòl. Havia sigut assassinada per la seua pròpia imatge.

Fi.

dimecres, 18 de febrer del 2009

dimecres, 21 de gener del 2009

Els electrodomèstics em vigilen

Quan vaig acabar la carrera de magisteri em van donar plaça per a treballar de mestra de biologia a Tarragona, com que em pillava molt llarg de casa em vaig llogar un pis prop del centre on treballava. Quan vaig entrar vaig notar alguna cosa estranya, com si de sobte algú tornara al seu lloc de destí, però no vaig fer cas. Per la nit em vaig sentar al sofà i em vaig posar a veure la televisió, però en la televisió tan sols hi havia dos canals, i aixó que acabava de comprar la digital. Com que no feien res entretingut vaig decidir anar a dormir. Pel matí quan em vaig alçar vaig anar recte a la nevera per agafar la llet i calfar-la al microones. Quan anava cap a la taula per prendre'm la llet, la porta del congelador es va obrir i vaig caure. L'escampada va ser molt gran, per que al agafar-me a la estanteria de la despensa es va despenjar tot, i el menjar se'n va anar a terra. Jo no entenia res, no entenia per que la porta del congelador s'havia obert. Desprès d'arreplegar-ho tot, em vaig arreglar i me'n vaig anar cap a l'institut. Va ser el meu primer dia de treball, i menys mal que tot m'havia eixit bé, perquè em vaig guanyar la confiança dels alumnes i dels meus companys.
Al arribar a casa vaig anar directa a la cuina per agafar una pizza de la nevera, però no se perque la nevera no es podia obrir. De sobte vaig veure un lleuger moviment de la nevera, i mes tard a la nevera van començar a eixir-li ulls, mans, nas, boca...Em vaig quedar sorpresa, pensava que era un somni, i de sobte la nevera va començar a parlar-me i a dir-me que fins que no me n'anara d'allí no pararien ella i tots els seus companys de fer-me la vida impossible. Vaig mirar cap a la dreta, no podia creure el que estava veient, l'aspiradora, la televisió i la llavadora estaven acorralant-me i dient-me que tenia dos hores per abandonar la casa. Jo creia estar tornant-me boja...! Sense dubtar ni un segon, vaig agafar les meues coses i me'n vaig anar d'allí.