divendres, 19 de desembre del 2008

BON NADAL

Non Nadal i bon any als paraulaigüers del curs passat.
Com va per Moixent? Continueu escrivint coses tan boniques?:-))))))
Vos enyore des d'Aiora.
Besets :-{}

dimarts, 1 de juliol del 2008

AGRAÏMENT

Fins al mes de juny de 2008 els paraulaigüers han estat alumnes de 3r d'ESO de l'IES Moixent (La Costera). A ells i elles cal agrair les col·laboracions i comentaris que han fet créixer un poc aquesta ferramenta d'intercanvi. Espere que els haja estat útil en el seu aprenentatge. A partir de setembre l'experiència de paraulaigua.blogspot es trasllada a l'IES Fernando III, d'Ayora. Des d'allí, si tot va bé, arribaran noves contribucions de creació literària i lectura crítica. Els paraulaigüers veterans estan convidats a continuar aixoplugant-se en aquest blog, però amb aquesta finalitat han de voler obrir el paraulaigua. Fins després de les vacances.

dimecres, 18 de juny del 2008

FINAL D'ETAPA

Els finals de curs tenen alguna maledicció estranya. Tots en desitgem l'arribada (ah les vacances) però al mateix temps s'encarreguen de donar per acabades algunes relacions i això, de vegades, et fa sentir tristesa. Ara que acabem aquesta etapa ens adonem del que hem guanyat, del que hem aprés, i també del que podem perdre. Paraulaigua.blogspot ens ha acompanyat una mica en aquesta correguda (de vegades massa ràpida). Crec que és un bon testimoni de les coses que podem fer i crear. Se sol dir que la persona és allò que llegeix. En una Escola d'Estiu de fa uns anys el mestre i pedagog Gonzalo Anaya (que ens ha deixat fa poc) matisava aquesta afirmació: la persona és allò que escriu. L'escriptura és una de les poques habilitats humanes que poden mesurar el que som i la nostra capacitat per a entendre i transformar el món. Allà on s'acaba la teua capacitat d'escriptura, allà mateix s'acaba el teu món. Llegiu, penseu i després escriviu-ho. I no us ho guardeu per a vosaltres. Sé que hi ha més escrits valuosíssims que no han pogut passar l'autocensura de l'autor i no s'han convertit en paraulaigües vius. Potser la vida és una tempesta de pluja i neu, i una bona manera de caminar-hi és sota la protecció d'uns quants paraulaigües (llegiu-ne la definició a l'encapçalament del blog). Gràcies per la possibilitat d'aprendre a ser millor mestre. Segur que de l'experiència d'aquests anys es beneficiaran altres generacions d'alumnes. I gràcies per haver-me deixat aprendre a voler-vos. Quan pense en vosaltres obriré paraulaigües de records.

dimecres, 4 de juny del 2008

POEMA ANIMISTA

Sóc un sentiment. Em pinten de roig.
Alguna gent diu que sóc lo millor i altra lo pitjor.
Diuen que sóc una malaltia perquè faig plorar i patir.
La gent em celebra el 14 de Febrer.
Algunes voltes sóc cec.
El meu símbol és el cor.
Nasc de dos persones que es volen sincerament.
M'alimente de dolor i muir per traició.

dimecres, 30 d’abril del 2008

Els amics

1.Ext.Dia. Plaça del poble
Un grup d'amics estan en la plaça del poble parlant de les seues coses i els seus amors. Ells són Elena, Jose, Maite, Lluis, Cristina, David, Ivan, Isabel i Sandra.



Elena. I bé xicons, què farem este cap de setmana?

David. Podríem sopar tots junts.

Cristina. Em pareix bona idea. Demà, a les 10 de la nit ens vejem en eixe bar, vos pareix?

Sandra. Bé, alli ens vorem.



2.Int.Nit. Bar
Arriba el dissabte en la nit i es veuen tots en el bar. Sopen junts.

Ivan. Hola! Perdoneu, he arribat un poc tard perquè he eixit fora del poble.

Sandra. No passa res, passem a la taula i comencem, no?

Jose. Sí, és lo millor. Sandra, et fiques al meu costat?

Sandra. Està bé.



3.Ext.Nit.Carrer
Acaben de sopar i ixen al carrer. La gent se'n va de festa.

Maite.Anem un ratet a ballar.

Isabel.Clar, anem a divertir-nos.

Ivan.Sí, vull ballar.



4.Int.Nit.Pub
Arriben al pub. Sandra i Jose decidixen anar-se'n.


David.Ja estem ací.

Cristina.Anem a ballar!

Jose.Sandra, tu i jo podríem anar-se'n a pegar una volteta.

Sandra.Sí, millor estar amb tu que estar ací.


5.Ext.Nit.Carrer
Jose i Sandra se'n van del pub a donar una volta i parlen d'ells.

Jose.Sandra, he de dir-te una cosa però no vull que et rigues de mi, per favor.

Sandra.Jose, no tinc el perquè. Conta'm el que hages de dir-me.

Jose.M'he enamorat de tu. Encara que supose que tu no sents res per mi.

Sandra.Jo també estic enamorada, no sé per què penses que no, però ja duc temps sentint alguna cosa per tu.



6.Ext.Nit.Carrer
Jose i Sandra s'abracen i arriben els amics.

Jose.T'estime.

Sandra.Et vull.

Elena.Per fí, ja heu acabat junts, enhorabona.

Maite.M'alegre.

Isabel.Jo també m'alegre molt.

Ivan i David.I nosaltres, Jose ja no preguntarà com dir-t'ho.



Acabaren junts i els seus amics molt contents.





dimecres, 16 d’abril del 2008

LA TERRASSA

Exterior: dia. Terrassa d’un edifici.

La càmera enfoca la porta i apareix Neus. Surt a la terrassa plorant i nerviosa. Corre d’un costat a un altre mentre la càmera segueix els seus moviments. Neus es para i es toca la blaüra que té en el cap. Es sent una veu que ve de les escales.

MIQUEL: (Enfadat)(off) Neus, baixa!

Neus es posa a plorar i busca un lloc on amagar-se.

MIQUEL: (Enfadat)(off) Com em faces pujar veuràs!

Es senten passos. Miquel entra en primer pla i es queda mirant la càmera. Tallar a:

NEUS: (Amb la veu tremolosa) No em faces res per favor!

Neus comença a córrer i Miquel la persegueix. Neus es queda acorralada en la barana i la càmera s'arrima a ella. Miquel, que encara corre, la intenta agafar però ella s'aparta i Miquel cau. La càmera fa un pla general de Miquel mentre cau. Després fa un primer pla de Neus que està abocada a la barana.


L'home de l'IES Madison


Int. Dia. IES Madison. Passadís de tercer.

El cadaver de Vincent està en terra, amb un tall al cap, després apareix un trio, Jane, Logan i Dean. Veuen a Vincent.
Jane: ¡Hem d'avisar algú! ¡Està mort!
Logan: ¡Que guapo! Anem a fer-li una foto.
Dean: Vinga va, fes-li-la.
Jane: ¡Que no! ¿Qui ho ha fet?
Logan: No passa res, anem a dir-li-ho a Ms. Lifting.
Dean: ¿Per què no l'amaguem en la taquilla seva? és oberta.
La camera enfoca a un home al final del passadís.
Jane: ¡Mireu, hi ha una persona! ¡Te un gavinet gran!
Logan: ¡Anem a pegar-li!
dean: No tens ous de pegar-li
Logan: A que si
Dean: A que no
Logan: Anem Dean, que entre els dos podem.
La camera enfoca a Vincent, despres a l'home. L'home, mentre parlaven, s'arrima i li pega una gavinetada a Logan que li travessa el cap.
Jane: ¡Logaaan! (cridant)
Dean: ¡Ostias, que l'ha matat!
Jane: Anem-nos-en d'ací.
La camera enfoca de dalt a baix a Logan, després la cara de Jane i Dean asustats.
Jane: ¡Corre!
Dean: ¡D'acord!
L'home: Està tot tancat, ¡no podeu eixir!
La camera enfoca l'home com trau una pistola i li pega un tir a Dean al cap, el mata. Es veu en camera lenta.
Dean cau a terra mort i Jane plora, l'home comença a violar-la. Després la mata.

SOC UN ULL


Soc gran i verd. Soc molt atractiu.
Toc allò que veig ho memoritze.
De vegades veig coses que no vull veure
però em tinc que aguantar.
Odie les cebes i els sabons
perquè si ho mire molt de prop
em comença a picar tot.
Sé que tinc un germà,
però no l’he vist mai,
sols se que esta ahi, plorem
per els nostres sentiments.
No sé si ell sabrà que jo estic ací,
al seu costat.
En separa una muntanya
que té dos coves.
No tinc parella,
però crec que no en trobaré mai.

dimecres, 12 de març del 2008

El camí


Duc a molts llocs la gent,
duc alegries, perdicions, la mort,
tinc moltes eixides i oportunitats
per a elegir qui i com poden ser
els seus destins.
De vegades sóc molt curt per a uns
i molt llarg per a altres,
depenent de la direcció que agarren:
drogues, alcohol...estudiar...
Sóc més o menys curt i tinc diferents eixides,
solament cal voler trobar la bona.
De vegades costa caminar al llarg de mi,
ja que no tot és fàcil d'obtindre,
i altres sóc com un riu.

Haikús de la pluja

Les gotes cauen.
Formen espills
per veure's morir.

Els arbres ploren,
es visten de negre
els dies grisos.

Els núvols esponjosos,
de cotó blanc,
viatgen amb tranquil·litat.


LA GUERRA



Sóc la misèria,
sóc la mort,
sóc el patiment,
pares i mares plorant com la pluja pels seus fills,
xiquets plorant com la pluja pels seus pares.
Els arrebate el que més volen,
els destrosse per dins,
els faig patir,
els faig fer coses que no volen,
la mort i jo som una!

Poesies


Tots patinant,
tots en terra estan.

Dubal pensa,
no sap res.

Els ocells volen,
mouen les ales.

La classe tancada,
el mestre passeja,
xiqueta pensativa,
Dubal la veu,
es posa calent.

LA PORTA


M'obric i em tanque,
els que m'obrin tenen la clau per a tota la vida,
els que em tanquen ja no tenen la mateixa clau, ha canviat!
Sempre estic oberta, fa falta la clau correcta,
els que em tanquen ja no m'obrin.
Les persones obrin el meu cor amb molta dificultat
i el tanquen amb facilitat!

Haikú



Fa fred,
el vent abriga
els arbres.

El cor protector




Feia molta calor.
Tu eres com una flor
que et mories del dolor,
però jo et protegia amb el cor.

RECORDS




Els teus ulls fugassos


fugien d'aquell armari vidrenc


on havies amagat els teus records.

CAMALEÓ


SÓC DE MOLTS COLOR,
QUAN VULL EM FAIG GROC,
VERD, BLAU,
NEGRE... O DE DOS
COLORS ALHORA.
I EM CAMUFLE DELS
ENEMICS QUE EM VOLEN MENJAR.
TINC UNA LLENGUA LLARGA
PER A MENJAR INSECTES.

La tristesa


Visc a les fosques,
m'alimente mossegant el teu cor,
estic plena de tot, de mal,
sobretot de plor.
Sóc un univers de ferides.
Plora la teua ànima encesa,
et faig mal.
Encara estic allà dins i hi estaré eternament.

HAIKÚS





La teva mirada:
gebre en el record
quan neva a les muntanyes.

Escolte ocells
i a la llengua em vénen
cants de mel.

Escolte ocells,
a l'oïda em ve
sabor de mel.

Sent els ocells,
el riu córrer,
recorde dies de felicitat.

SOLEDAT



El balcó solitari,
tan sols un ocell
em fa companyia.

Toque l'aigua freda,
em crema el teu record.



El poema visionari de la natura


Quan vaig alçar el cap estava el cel verd,
una muntanya ampla i cabalosa veia enfront,
pel mig de la muntanya hi havia un riu ample i amb l'aigua taronja,
el sol era negre i els seus rajos grisos,
els camins eren núvols blancs,
els arbres eren gegants,
el meu somni era una irrealitat.

HAIKÚS DEL BOSC




Sota la pluja,

el paisatge

s'enfosquix.



Aquesta pluja intensa,

i les muntanyes

que s'amaguen



La soledat al bosc

s'acompanya

de les veus dels animals.



La llum s'amaga.

Els teus ulls s'encenen

a la foscor.



Sota la foscor abrumadora

de la pluja. El paisatge

s'allunya.

Haiku


Les tronades

Quan el cel s´enfosqueix
les tronades són
terriblement grandioses.


Nit i dia

Quan el Sol ix per l'est
la Lluna enlluernada
se'n va a dormir.


La llavor

La llavor plantada
va brotar
dient hola al Sol.

dilluns, 10 de març del 2008

HAIKU. La mar


FOROCES ONES

PENETREN LA MAR

SENSE PIETAT.

JUSTÍCIA



Anys i anys dormint.

Estic tancada al cor de les persones.

Podria eixir però no m'obrin.

Ningú té prou força,

no es necessita.

Obrir una porta és cosa de savis.

dijous, 6 de març del 2008


L'arbre



Quan passes prop de mi

les fulles em tremolen.

Quan et veig estic plorant

i em cauen le fulles

perquè no puc estar amb tu.

Per què et vull tant?

Eres l'amor de la meua vida

però tu no pots estar amb mi

perquè la vida és dura

i m'ha llevat de tu.

Ja no acaricies la meua escorça,

jo per tu m'arrancaria les arrels

perquè et vull.


La papallona

Sóc molt xicoteta, però les meues boniques ales impressionen molt.
Aletege de camp en camp, de flor en flor.
Quan algú s´aproxima a observar-me,
me'n vaig tímidament.
Pareix que no m´agrade estar amb ningú.
A pesar d'això la gent continua acostant-se a mi.
La major part del temps la passe jugant.
Perquè a pesar de paréixer molt tímida tinc molts amics.

ELS 8 ADJECTIUS

Tancà els parpells arrugats i blaus i els llavis secs i grossos, alçà el dit llarg i fi i encogí els muscles xicotets.

Abans d'eixir al carrer estret i curt, es posà el barret marró, es calçà les sabates brutes i negres i es cordà el botó petit de la camisa blava i arrugada.

Va passar de la sopa caldosa, només tastà el caneló llarg, socarrat i tou, i va refusar l´estofat calent i brut, però va lloar el pastís de xocolate i nata.

El riu blau i curt s´esmunyia entre el puig verd i la masia antiga i al fons de la vall seca i ampla i el cel nuvolat i trist.

dilluns, 18 de febrer del 2008

Paraulaigua attack

No sabem si Zulema sobreviurà a l'atac d'aquests dos paraulaigües.

Salutacions d'alguns paraulaigüers

Als dos extrems del grup podem vore Elena i Fidel (dos "intrusos" als quals saludem cordialment). D'esquerra a dreta les paraulaigüeres són: Sara Moratalla, Sara Beneito, Zulema, Marta Gil, Sara Camarasa, Ana, Maria, Cris i Patri.

dilluns, 11 de febrer del 2008

TERROR

Des del dia 28/1/08, ma casa començà a fer coses rares, pareixia que els electrodomèstics m'observaven, com la torradora, la nevera, i fins i tot no podia obrir portes, com la de la meua habitació. Jo em posava verviós, perquè ja no podia eixir, la porta d'eixida no obria, era molt estrany. Al dia següent, després de dormir en el sofà amb Picotita al meu costat, ens vam despertar a les deu, voliem fer-nos unes torrades quan la torradora se'm va tirar a la mà i me la va cremar, jo estava cridant. Quan vaig poder llevar-me-la vaig anar corrent al bany per curar-me i no podia obrir la porta. Al cap d'un bon temps, per la vesprada vaig benerar un tros de pa, igual que Picotita. Estava posant-me nerviós quan la planxa de sobte es tirà a la meua cara i me la va cremar, i l'aspiradora agafà a Picotita i la tirà a la llavadora i es posà en marxa en l'habitació del pati i es tancà la porta, vaig intentar obrir però no podia i escoltava com Picotita cridava. Només quedàvem jo amb la cara i la mà cremada i Ambarambanbeu, el meu hàmster. Al dia següent no podiem obrir ni el dormitori, el pati... a soles quedava el menjador i la cuina. De sobte vaig ser atacat per la nevera i l'aspiradora, que agafà a Ambarambanbeu i el clavà al microones i es posà en marxa. Jo vaig intentar parar-ho però la nevera es tirà damunt de mi durant un bon temps. Després de llevar-me-la de damunt vaig dormir en terra. Al dia següent vaig vore que a soles quedava el menjador, totes les altres portes estaven tancades i jo estava fart. Aleshores vaig agafar una corda d'un caixò i la vaig nugar al sostre, em vaig penjar, però quan veia que em faltava l'aire vaig vore a Lopera rient en forma de fantasma. Aleshores vaig entendre que era ell.

dijous, 7 de febrer del 2008

EL LLIBRE DE LES BÈSTIES

Quant al llibre, m'ha agradat molt l’adaptació de l’edició Bromera, perquè crec que ens dóna l’oportunitat de llegir el llibre i entendre’l millor, ja que tal com es va escriure seria una mica difícil d’entendre, entre altres coses per la llengua tan antiga que Llull utilitza. A pesar de tot, es nota en alguns aspectes que el llibre és antic, un d’ells és que parla molt de Déu, cosa que ja no és molt habitual a l’actualitat degut a una menor importància de la religió. També, aquest autor utilitza molt els exemples a l’hora d’escriure, cosa que no havia vist mai, però ara sé que es tracta de l’element més utilitzat per Llull a aquesta obra, que s’anomena exemplum, i que ja l’utilitzaven els grecs i romans amb la finalitat de convéncer el seu auditori.
Llegint aquest llibre he aprés moltes coses i m’he quedat amb algunes frases com: “Amb l’astúcia es pot véncer qualsevol cosa”, crec que aquesta frase té tota la raó del món, ja que a l’astúcia no hi ha cap força que la supere, i “Lleialtat per damunt de tot”. Jo pense que una de les coses més importants en aquesta vida és la lleialtat, i que si així fóra no hi haurien ni la meitat dels problemes. També he après que tant al conte com a la vida real, qualsevol amic pot convertir-se en qualsevol moment en el major enemic que pugues tindre, i que has de saber diferenciar clarament entre el tipus d’amics que t’envolten i amb qui pots confiar i amb qui no.
Però un dels propòsits és que ens adonem de com la rabosa es burla i aconsegueix enganyar a tot el món, però a la fi tot es descobreix i ella rep el seu merescut castic. Aquest fet, només se m'ocorre relacionar-lo amb aquest refrany: “Qui riu l'últim, riu millor” i també dir que totes les coses amb el pas del temps ixen a la llum, per això mateix no has de fer mai res que et puga perjudicar amb el pas del temps.

Una de les coses que més em va alegrar al finalitzar aquest llibre va ser que vaig descobrir el missatge que Llull ens intenta transmetre a través dels animals. Els humans som unes persones malvades i de vegades actuem incorrectament, però nosaltres no s'adonem dels nostres errors, i el que és pitjor, quasi mai els reconeguem. Llull ens explica a través dels animals el nostre comportament i ens demostra que moltes vegades actuem igual que els animals. Però el que més m'ha sorprés ha sigut la finalitat amb la qual Ramón Llull va escriure el llibre. Ho va fer per entregar-li'l a un rei, per a que s'adonara de com havia de governar i dels problemes que podia tindre durant el seu regnat.



cris...*

dilluns, 21 de gener del 2008

L'AMERICANA

(S’obri el teló i apareixen dues dones a una cuina assegudes a dos tamborets de fusta )
CARME.-Et dic que es de veres, Mari, el meu home m’ha dit que el teu està a París, i també m’ha dit que està amb una americana, que li ha costat molts diners...
MARUJA.- I damunt de posar-me les banyes, el molt indecent ha pagat i tot per a liar-se amb eixa!
CARME.- El que sents, no volia dir-t'ho però...
MARUJA.-Ni però ni res dona, ací totes sabem la teua afició per tafanejar.
CARME.- (histèrica) Que has dit! Eres una desagraïda, damunt que vinc a informar-te de les teues desgràcies!
MARUJA.-Sí, dona, sí, no cal que faces el paperet.
CARME.-(eixint de l’escenari) Me’n vaig d’esta casa de bojos!
MARUJA.-(alçant-se i assenyalant la seua amiga) Si! Ves-te’n abans que et tire!
(Maruja torna a seure al seu tamboret, agafa el seu telèfon mòbil de damunt la taula i crida el seu home)
MARUJA.-(amb una veu de falsa tranquil·litat) Ramon, amor meu! Quan tornes de Paris? És que tinc unes ganes de... (canvia de to, comença a cridar enfurida) d’agafar-te per banda i dir-te quantes son dos i dos!
RAMON.-(amb veu tremolosa) T’ho...t’ho puc explicar tot. En dues hores estic a casa.
MARUJA.-Ací estaré.
(La dona es posa a preparar el dinar i mira el rellotge)
MARUJA.-Té que estar apunt d’arribar
(sona el timbre, i obri la porta)
RAMON.-(Amb molta por)Hola, carinyet com va?
MARUJA.- Com que com va? Vull que m’ho contes tot fil per randa!
RAMON.- D'a..d’acord.
MARUJA.- Ja!
RAMON.-Es que a París feia molt mal temps i va començar a ploure. Tenia una reunió molt important i la pluja em va embrutar la roba, vaig girar el cantó i al mirar dins d’una tenda la vaig veure. Va ser dit i fet, a mi m’encantava i encara que era cara, era la que menys costava i...
MARUJA.- I aprofitant que anaves tot brut vas passar de la reunió, la vas “comprar”, te la vas endur a l’habitació i te la vas tirar! O no!
RAMON.-Home no, me la vaig ficar i vaig anar a la reunió. Ara està al cotxe.
MARUJA.- I damunt de reconèixer-ho la dus a casa!
RAMON.- Dona, no voldràs que la tire al fem!
MARUJA.-Al fem te n'aniràs tu! Ja que l’has dut fes el favor de presentar-me-la, no?
RAMON.-De presentar-te-la? Home no és per a tant...
MARUJA.-Ni home ni dona!va!
(Ramon ix de l’escenari i al cap d’uns segons torna a entrar amb una americana penjada al braç i amb el tiquet de compra a la mà)
RAMON.- Ací la tens, em va costar 200 euros, si vols el tiquet...
MARUJA.-(sorpresa) Aquesta és l’americana?
RAMON.-Sí, sent haver-me gastat tants diners, però...
(La dona no el deixa acabar, de sobte agafa al seu home pel bescoll i li dona un bes de pel·lícula. Ramon, sense entendre res, no aparta la cara i amb aquest bes es tanca el teló).
LA HISRIA DE REBECA

Hi havia una vegada un regne anomenat IES Moixent. Era molt gran i estava rodejat per verdes muntanyes i una alta muralla. Per dintre hi havien nombrosos castells d’estil barroc on vivien moltes persones de diferents edats i, segons el temps que portaven allí, s’allotjaven en un castell diferent. A l’entrada principal de la muralla hi havia una plaça per on es podia entrar als castells on vivia la gent més jove i, més avant, al castell principal. Al final de la plaça hi havia unes escales de pedra per on es podia baixar a un petit camp d’oliveres que es trobava al costat d’un gran llac d’aigües transparents.

En el castell 1er. C, que era on s’allotjava la gent més jove, vivia una noia anomenada Rebeca. Allí va fer alguns amics i amigues amb qui parlava durant les hores de treball. A les onze menys quart tots sortien a la plaça per a descansar o anaven a La Cafeteria, que era com anomenaven el mercat.


Un dia, Pepe, el criat del rei al que tots anomenaven el Conserge, es presentà en 1er. C i els va dir que havien d'anar al castell principal. Rebeca i els seus amics no sabien com era el castell principal perquè no feia ni una setmana que vivien en aquell regne. Quan entraren van veure una habitació anomenada Secretaria, que era on vivien Pepe, el Conserge i Víctor, l’Ajudant. A l’altre costat van veure una sala molt gran, l’anomenada Sala d’usos múltiples, que era on la gent del regne es reunia algunes vegades per a escoltar al rei. Aquest no va dir res interessant, simplement els va donar la benvinguda i els va parlar un poc dels distints llocs del regne. Però Rebeca va trobar una cosa estranya, i és que el rei no va explicar què era el castell que hi havia al costat de Les Pistes, que era com la gent anomenava al gran llac.

Eixa mateixa nit Rebeca no va poder dormir molt ni tampoc treballar tranquil·la. Pensava en les moltes coses que podien haver al castell de Les Pistes, així que a les dos i deu del migdia va anar a investigar. Rebeca avançà atemorida pel carrer on es trobaven els castells 1er A, B, C i D i quan va aplegar al final veié una castell més gran que els altres. De sobte notà una presència darrere seu, les polsacions del cor se li acceleraren i quan es girà per veure qui era, distingí la silueta d’un home i es desmaià. Al cap d’una estona Rebeca obrí els ulls i es va veure dintre del castell d'abans, al qual tots anomenaven La Sala de Professors. Quan es va alçar veié a l’home, era un poc gros i tenia la pinta de ser prou major. Aquell castell era curiós, tenia molts estants amb llibres però allò més estrany era que també hi havia moltes gerres d’aigua. Després va veure per les finestres un pont i pensà que potser duia al castell de Les Pistes. Al cap d’una estona l’home es girà i va veure a Rebeca, li preguntà si estava bé i aquesta li contestà que sí. Rebeca li va dir a l’home que tenia pressa i aquest li digué que si volia unes quantes pelailles. Rebeca no sabia exactament què era una pelailla, però al veure que aquest estava menjant unes ametles confitades li contestà que no.

Després d’una estona Rebeca va decidir anar pel pont a quatre potes perquè no la veieren des de La Sala de Professors. Quan ja pareixia que s’havien acabat les finestres n’aparegueren més i dintre hi havia instruments. Rebeca passà ràpidament i al fons trobà unes escales. Dubtà durant un moment però, com va veure que algú eixia de l’habitació dels instruments, no tenia altra escapatòria i baixà. Allà baix trobà una porta mig oberta però no es veia res, l'obrí i tot estava fosc. A Rebeca no li feia gracia entrar en un lloc que no coneixia i que, damunt, estava fosc però entrà. Aquesta va fer uns passos i obrí una finestra per la qual entrava un poc de llum, però quan es va girar veié una altra silueta i començà a córrer, però lliscà amb alguna cosa i caigué. El primer que se li ocorregué era fer-se la desmaiada, però no volia trobar-se una altra vegada amb l’home de les pelailles, així que es girà i veié que la silueta era una armadura. De sobte algú obrí les finestres que hi havia en la sala del costat.
Aquesta sala era més gran que el camp d’oliveres de fora. Rebeca es va quedar bocabadada. Hi havia armadures, arcs, fletxes, espases... tots els objectes que s’utilitzaven per a fer els deports d’aquella època. Però la major sorpresa va ser que el rei l’havia vist i la pitjor quan li digué que l’acompanyara. El rei i Rebeca passaren pel llac Les Pistes, pel camp d’oliveres, pujaren les escales que duien al castell principal i entraren a una sala anomenada El Despatx del Director, per haver entrat sense permís al castell al que tots anomenaven El Gimnàs i, com estaven en la temporada, el rei envià Rebeca a fer olives com a castic. A Rebeca li va parèixer injust fer tot aquell treball a soles i decidí anar-se’n. Primer anà al llac Les Pistes i veié que la muralla tenia una altra porta prop d’allí. Pepe, el Conserge, a aquelles hores no estaria al regne, cosa que no era difícil d’endevinar perquè mai estava, i els moments que hi estava no feia res. El problema era Víctor, l’Ajudant, que estaria vigilant la porta. Rebeca va veure que aquest s’havia deixat les claus al pany i anà fins allà, l'obrí i mirà Víctor, que feia la mateixa cara de sempre, com si estiguera il·luminat pel sol. Rebeca creuà la porta sorpresa per la impressionant reacció de Víctor i caminà. Veié muntanyes, arbres, arbustos i res més. Rebeca no tenia res que fer fora del regne i pensà en les conseqüències que havia causat una cosa tan immaterial com la seua pròpia curiositat. Tornà enrere, entrà al regne, tancà la porta i li digué a Víctor que de vegades un sentiment podia ser més poderós que una acció, però Víctor no contestà res. Tornà al seu castell. Quan hi aplegà, mirà per la finestra i veié les oliveres, pensà que amb una mica de sort l’home de les pelailles les confondria i se les menjaria. Ara que Rebeca ja coneixia el regne no havia res que la preocupara.

X INTENTAR...

Tot va començar el dissabte passat quan una amiga, per encara motius que no conec es va enfadar amb mi, la veritat que aquests dies ho estic passant molt mal, encara que ella crega el contrari. Des de xicotetes hem sigut molt amigues, i em sap molt de mal que ara no puguem solucionar
les coses. M'agradaria que es posara un poquet en el meu lloc, perquè estic fatal. Jo no deixe de preguntar-li el motiu del seu enuig, però ella diu que no se li oblidarà mai! Espere que aquest text servisca per a que es puguen solucionar les coses entre les dos, ja que ella no m'escolta, i espere que es senta identificada amb aquest text.

dijous, 17 de gener del 2008

CARICATURA

El protagonista és una dona del món de la cançó, encara que no sé si la coneixen més per ella o pel seu marit, que és molt famós. Ella està tan flaca com un espagueti, i porta la roba tan cenyida que de vegades dubte, si de sobte, la roba va a eixir pels aires. Ella és molt baixeta i per a poder distingir-se dels seus seguidors es fica uns tacons grandíssims, que si caiguera d´ells es faria un mal important. Mai repeteix ningun model de roba. Cosa que es fica, ningú s´imagina la tendència que pot crear, al dia següent tot un país pot arribar a anar igual, fins i tot amb el monyo. Per a on ella passa de segur que voràs una gran massa de gent al seu voltant.
Qui és??
DESCRIPCIÓ D'UN ALUMNE

Sóc una persona molt prima, no sóc molt alta, els meus ulls són marró obscur i els meus cabells són llisos i de color clar.
Sóc un bon estudiant i tots em diuen que pareix que el que més m'agrada és fer rabiar les meues companyes i, de no passar res, normalment ho solc aconseguir.
Sempre vist molt endreçat, vaig amb vaquers o, de vegades si em toca gimnàstica, vaig amb xandall i esportives.
M'agrada fer esport i solc jugar a futbet, encara que se'm donen bé tots els esports.
Tinc un caràcter molt bo, ja que em preocupe prou dels altres i m'interesse molt per ells. Sóc molt simpàtic i quan veig a una persona, encara que siga de lluny, la salude.

Alumne fa explotar el cotxe d'un professor (noticia falsa).

El passat dissabte, dia 29 de setembre, explotava a la localitat de Moixent. L'autor va ser un alumne del professor X. V., que és el propietari del vehicle robat. L'autor, V. D., diu en la seua declaració que no esta arrepentit i que ho tornaria a fer. V. D. ho tenia tot planejat, primer es va anar al parc de Portugal per a drogar-se, a continuació va anar a l'institut amb la intenció de robar-lo, després de furtar-lo va anar a un descampat i va posar 530 kilograms d'explosiu i els va fer explotar. L'alumne sabia que el professor li tenia mania i com és drogadicte, no ho va pensar dues vegades. El jutge li va posar de pena 10 anys en un correccional, 4 anys fent treballs per a la comunitat i una multa de 50000 euros pels danys, desperfectes i danys sentimentals del professor pel cotxe.

La pobresa

En els països del tercer món
abunda la pobresa
desesperació, contaminació
i la gent sense defensa.

Els xiquets no mengen,
treballen de sol a sol.
Els països mes pobres:
són un món sense consol.

El menjar no és suficient,
l'aigua no la trobem,
alguns es precupen
per no saber qué fer.

Les boques no es poden omplir,
la panxa comença a remugar,
tots ploren i ploren,
no tenen res ploren recollir.

Vos convide a tots a reflexionar
perquè no us ho podeu imaginar
el que significa no menjar
i morir sense rosegar.

FÍ DE CULS A MALLOLCA - Opinió Personal

Autor: Pasqual Alapont Ramon (Catarroja, 1963)
Títol: Fi de culs a Mallolca
Editorial: Bromera – Espurna
Any de l’edició: Novembre, 2006
Nombre d’edicions: Dues edicions
Circumstàncies històriques: Ens presenta una galeria de personatges delirant i entranyable que explora tots els recursos de la comèdia i de l’humor, des de la ingenuïtat més candorosa fins a la ironia més corrosiva.

És un llibre escrit en narrativa, tracta d’amor, desamor, és a dir, d’aventuretes d’adolescents. Aquest llibre va dirigit per als adolescents entre 14 i 15 anys, és un llibre juvenil.

Els personatges són adolescents en busca d’aventures a la fi de curs, els mestres no poden amb ells, ja que són molt rebels. Els personatges principals són Víctor Machancoses i Helena. Els personatges secundaris són els alumnes: Mariona, Sergi, Clàudia, Macari, Lola Pernil de Jabugo, Lluís, Lola Segona, Wu Yu-Hui, Tere i Jeroni Cafè Olé; i els mestres: La Sintagma Nominal (Carme) i Digueu-me Toni (Antoni Sandemetrio).

Tot va començar quan se’n van anar de fi de curs a Mallorca. Per a començar es van deixar a Mariona al port de Dénia. Durant el viatge, Víctor va notar que sentia alguna cosa per Helena, ell també la va notar distinta. Quan van arribar a Mallorca van anar a un hotel anomenat Ca’n Pastilla. Víctor es va declarar i van ser nois, encara que pocs dies. I tot perquè Jeroni Cafè Olé volia a Helena, i un dia en un castell que van anar a visitar, Víctor va sorprendre Jeroni besant a Helena. Aleshores van tallar. Víctor va estar mal d’amor durant uns dies, i Jeroni no parava de molestar-lo. Per les nits les xiques se n'anaven a Portals, un lloc on anaven molts famosos, i a Víctor no li semblava molt bé que Helena se n'anara. Al cap d’uns dies, quan ja estaven a punt de reconciliar-se, se'n van anar a les coves del Drach i quan van apagar les llums, Víctor es va confondre i va abraçar Mariona pensant-se que era Helena. Helena els va sorprendre i estava dels nervis, va deixar de parlar a Víctor durant un temps. Una nit van conèixer unes asturianes i van quedar per a fer una fabada, van jugar a la botelleta i a Víctor no li abellia estar allí, aleshores se’n va anar a la piscina a pensar. De sobte va sentir la veu d’Helena, van estar parlant sobre el que havia passat, i es van reconciliar. Però els mestres els van vore i els van cridar perquè anaren a parlar amb ells. Quan van anar es van trobar amb els xics, que també estaven castigats per l’escàndol que van montar amb les asturianes . Més tard van acudir les xiques, que venien de Portals. Els mestres es van enfadar molt amb tots i els van dir que ja parlarien. Víctor va escoltar que Digueu-me Toni i la Sintagma Nominal van estar a punt de casar-se en el passat, però Digueu-me Toni la va deixar plantada per una joveneta i per això la Sintagma Nominal estava tant amargada. Víctor ho va arreglar tot i es van reconciliar. Va arribat el dia de tornada, van anar a comprar ensaïmades i se’n van anar. Quan ja estaven al vaixell, van vore que faltava Mariona, però ho van arreglar tot per telèfon. I al final tots van acabar feliços per a sempre. Per a tots va ser un fi de curs inoblidable.

Aquest llibre està situat en una època moderna, basada en l’etapa de l’adolescència.

S’utilitza un llenguatge amb molt de diàleg, també narra alguna cosa, però hi predomina el diàleg, amb llenguatge col·loquial, ja que hi ha molts malnoms.

La meua opinió sobre aquest llibre és molt bona, ja que em pareix un dels millors llibres que he llegit en la meua vida. Aquest llibre és molt bonic, aventurer, romàntic... Sobretot m'ha agradat una característica molt bona, els malnoms, està molt graciós.

NOTICIA INVENTADA

GUANYA EL MIAMI DOLPHINS EL PARTIT MÉS AGRESSIU DE TOTA LA HISTÓRIA

ELS JUGADORS EIXIREN MALAMENT DEL TERRENY DE JOC, AMB OSSOS TRENCATS.

ELS EQUIPS DE RUBBY, DEVER BRONCOS I ELS MIAMI DOLPHINS EIXEREN DEL CAMP MOLT MALAMENT DE SALUT, PERQUE ALGUNS EIXIREN AMB ELS BRAÇOS TRENCATS, AMB CAMES, TURMELLS, MANS TRENCADES. VA SER EL PARTIT MÉS AGRESSIU DE TOTA LA HISTÓRIA. ELS CAPITANS DEL DOS EQUIPS, DUBAL (MIAMI DOLPHINS) ISQUÉ DEL CAMP AMB LA CAMA DRETA TRENCÁ, L'ALTRE CAPITÁ LOPERA (DENVER BRONCOS) ES TRENCÁ EL BRAS DRET. VA SER EL PARTIT MÉS ESPERAT PELS AFICIONATS, JA QUE SIGUENT EL PARTIT MÉS AGRESSIU, VAN PAGAR HASTA 3.500 € EN LA RECOMPRA. ES VAN PLENAR TOT EL CAMP. EL PARTIT ES DESENVOLUPÁ EN EL CAMP MUNICIPAL DE NAVALÓN. EL ENTRENADORS JA VAN DIR AHIR QUE EL PARTIT SERÍA MOLT DUR. L'ENTRENADORS DELS MIAMI DOLPHINS (VICENT LLANDETE) DUGUÉ QUE MEREIXQUÉ LA PENA GUANYAR EL PARTIT PERQUE ES POSEN PRIMERS EN LA CLASIFICACIÓ I ELS DEVER BRONCOS SEGONS. ELS CAPITANS DELS DOS EQUIPS VAN DIR QUE FOU MOLT DUR, JA QUE PER ARA SON DELS DOS MITJORS EQUIPS DE LA LLIGA.

EN LA RODA DE PRENSA VAN DIR:

DUBAL: EM GUANYAT AMB LA VELOCITAT DE RIBERA I LES ACCIONS DELS DEFENSES.

LOPERA: VA SER UN ERROR DEFENSIU, PERO NO PASA RES, ENCARA QUEDA UN POC DE TEMPORÁ, ENCARA POGEM FER ALGO, PERO ALS MIAMI DOLPHINS ELS COSTÁ MOLT GUANYARMOS.





RESUM

M'he llegit un llibre que s´anomena "Morirás en Chafarinas", que tracta sobre un home anomenat Jaime que està fent la Mili a Melilla; porta ja quinze mesos però encara li´n queden tres. El que passa a Jaime és que a sovint que va passant la història es va trobant amb una sèrie d'obstacles que misteriosament ha de resoldre amb un altre company que s´anomena Cidraque.
Les aventures que passen de vegades són un poc complicades i difícils de resoldre.

OPINIÓ PERS0NAL
Opinió personal sobre el llibre de "Morirás en Chafarinas"
Títol: Morirás en Chafarinas
Autor: Fernando Lalana
"Morirás en Chafarinas" és un llibre escrit en llengua castellana i està fet per a tot tipus de gent, bé siga jóvens o majors.
Este llibre desperta emoció, intriga i altres sentiments que no es poden descriure.
En cada fase els personatges estan embolicats en diverses aventures per tal de resoldre un misteri, que és el que predomina durant tota la història.
El llibre és interessant perquè penses que el personatge que conta la història està contant fets que potser li vagen passat de veritat a l´autor, i que conta la seua història mitjançant el llibre, aleshores encara és més real.
"Morirás en Chafarinas" m´agrada molt i a més una vegada acabat de llegir el llibre et deixa amb intriga i és quasi necessari llegir-te el que segueix per saber com acaba.

dimecres, 16 de gener del 2008

La xiqueta-peix a Nova York

Açò era una vegada una xiqueta que vivia a Nova York. Un dia va anar a la platja i li va agradar molt. Tots els dies anava a nadar, bussejava pel fons del mar i li agradava nadar amb els peixos. Un dia va conéixer un peix que parlava i li va ensenyar la llengua del fons del mar, i des d'aquell moment parla amb els animals. Un dia conegué a una sirena que era mala i li digué si li agradaria ser peix per un dia. La xiqueta anomenada Elvira li va dir que sí. La sirena, que era bruixa, li va preparar una poció màgica per a fer-la peix, aleshores li la va posar en una botella. Quan Elvira se la va beure es va convertir en una xica-peix.Quan la xiqueta es va convertir en peix els altres peixos es van quedar sorpresos de tan bonica com era. Els ho va contar tot i ells quan la van conéixer li van dir que ara seria peix per vida i la van dur al peix més savi del mar, que sabia el que passava dins i fora de l'aigua. Ell va dir que només hi havia una solució, que era que li tornara la poció o dir-li-ho a la seua germana, que no estava molt bé, però coneixia molt bé les pocions. Quan van anar, aquella altra xica li va fer una poció i va tornar a ser una xiqueta. Va anar a que l'altra sirena que s'havia convertit en ésser humà es prenguera la poció, no va voler i com no va voler la van enganyar. Finalment se la va beure i es va convertir en un peix horrible i fastigós i a la pobra xiqueta se li'n van anar les ganes de creure en les sirenes.

dijous, 10 de gener del 2008

Recepta per a preparar una excursió a La llum de les imatges

Ingredients:

  • Un tren a Xàtiva
  • Una visita al Castell en el trenet turístic
  • Un museu de l’Almodí
  • Una visita a La llum de les imatges
  • Una visita a la Seu
  • Un tren a Moixent
  • Un Carles Grau que explique
  • Una Àngela que pose ordre

Preparació:

Primer aneu a l’institut a les 8:00 i espereu que Carles Grau i Àngela passen llista. Més tard, aneu tots a l’estació i agafeu el tren de les 8:45 que va a Xàtiva. A les 9:30 pugeu al trenet turístic amb Àngela, que explicarà tot el que hi haja pel camí al castell i, quan arribeu, deixeu que Carles Grau explique totes les coses que es trobe pel davant perquè, si no ho fas, pot ser que al final l’excursió et resulte un poc amarga. Quan hàgeu abaixat del castell amb el trenet, després de 75 minuts aneu al museu de l’Almodí i us hi passegeu rodejats d’un fum de quadres. A les 13:30 aneu a dinar amb els amics per algun parc, més tard, a les 14:45, aneu a la plaça de la Bassa per fer una ruta cultural pel nucli antic explicada per Carles Grau i, quan per fi hagen passat uns 90 minuts eterns, aneu fent camí cap a La llum de les imatges. Quan hàgeu aplegat a aquest museu mireu més quadres explicats per un tal Sergio amb dificultats per a parlar. Seran les 17:00 quan podreu eixir de les incomprensibles explicacions de Sergio per anar a la Seu i veure més quadres explicats per un altre guia, també anomenat Sergio, però més simpàtic. Quan siguen les 18:30 aneu a l’estació i agafeu el tren de les 18:45 que du a Moixent i a les 19:10 ja tindreu una deliciosa excursió a La llum de les imatges.

Consells:

Per fer una recepta d’aquest tipus es recomana anar sempre acompanyat d’amics perquè passos que a primera vista et pareixen avorrits o durs se't faran més dolços, i els moments més senzills que et pugues imaginar, els més divertits.