dilluns, 21 de gener del 2008

L'AMERICANA

(S’obri el teló i apareixen dues dones a una cuina assegudes a dos tamborets de fusta )
CARME.-Et dic que es de veres, Mari, el meu home m’ha dit que el teu està a París, i també m’ha dit que està amb una americana, que li ha costat molts diners...
MARUJA.- I damunt de posar-me les banyes, el molt indecent ha pagat i tot per a liar-se amb eixa!
CARME.- El que sents, no volia dir-t'ho però...
MARUJA.-Ni però ni res dona, ací totes sabem la teua afició per tafanejar.
CARME.- (histèrica) Que has dit! Eres una desagraïda, damunt que vinc a informar-te de les teues desgràcies!
MARUJA.-Sí, dona, sí, no cal que faces el paperet.
CARME.-(eixint de l’escenari) Me’n vaig d’esta casa de bojos!
MARUJA.-(alçant-se i assenyalant la seua amiga) Si! Ves-te’n abans que et tire!
(Maruja torna a seure al seu tamboret, agafa el seu telèfon mòbil de damunt la taula i crida el seu home)
MARUJA.-(amb una veu de falsa tranquil·litat) Ramon, amor meu! Quan tornes de Paris? És que tinc unes ganes de... (canvia de to, comença a cridar enfurida) d’agafar-te per banda i dir-te quantes son dos i dos!
RAMON.-(amb veu tremolosa) T’ho...t’ho puc explicar tot. En dues hores estic a casa.
MARUJA.-Ací estaré.
(La dona es posa a preparar el dinar i mira el rellotge)
MARUJA.-Té que estar apunt d’arribar
(sona el timbre, i obri la porta)
RAMON.-(Amb molta por)Hola, carinyet com va?
MARUJA.- Com que com va? Vull que m’ho contes tot fil per randa!
RAMON.- D'a..d’acord.
MARUJA.- Ja!
RAMON.-Es que a París feia molt mal temps i va començar a ploure. Tenia una reunió molt important i la pluja em va embrutar la roba, vaig girar el cantó i al mirar dins d’una tenda la vaig veure. Va ser dit i fet, a mi m’encantava i encara que era cara, era la que menys costava i...
MARUJA.- I aprofitant que anaves tot brut vas passar de la reunió, la vas “comprar”, te la vas endur a l’habitació i te la vas tirar! O no!
RAMON.-Home no, me la vaig ficar i vaig anar a la reunió. Ara està al cotxe.
MARUJA.- I damunt de reconèixer-ho la dus a casa!
RAMON.- Dona, no voldràs que la tire al fem!
MARUJA.-Al fem te n'aniràs tu! Ja que l’has dut fes el favor de presentar-me-la, no?
RAMON.-De presentar-te-la? Home no és per a tant...
MARUJA.-Ni home ni dona!va!
(Ramon ix de l’escenari i al cap d’uns segons torna a entrar amb una americana penjada al braç i amb el tiquet de compra a la mà)
RAMON.- Ací la tens, em va costar 200 euros, si vols el tiquet...
MARUJA.-(sorpresa) Aquesta és l’americana?
RAMON.-Sí, sent haver-me gastat tants diners, però...
(La dona no el deixa acabar, de sobte agafa al seu home pel bescoll i li dona un bes de pel·lícula. Ramon, sense entendre res, no aparta la cara i amb aquest bes es tanca el teló).

3 comentaris:

Anònim ha dit...

Hola ana!! M'ha agradat molt el teu text!! Ey gracies eeh!! La pancarta seguix en peu! jaja. I Ja queda menos. tvm

Anònim ha dit...

Sens dubte tens molta molta imaginació i t'ha quedat molt be, fins a l´últim moment pensava que era una americana, encara que ja m'ho havies dit tu abans quina era la veritat, és com en la vida real, que solen passar coses semblants sols que després no es un abric, jeje. wno bessets tqq.

Anònim ha dit...

Hola Ana!
M'ha agradat molt el teu text,tens molta imaginació i pense lo mateix que Sara,son coses que passen en la vida diaria.

Moltes besaetes.