dilluns, 21 de gener de 2008

LA HISRIA DE REBECA

Hi havia una vegada un regne anomenat IES Moixent. Era molt gran i estava rodejat per verdes muntanyes i una alta muralla. Per dintre hi havien nombrosos castells d’estil barroc on vivien moltes persones de diferents edats i, segons el temps que portaven allí, s’allotjaven en un castell diferent. A l’entrada principal de la muralla hi havia una plaça per on es podia entrar als castells on vivia la gent més jove i, més avant, al castell principal. Al final de la plaça hi havia unes escales de pedra per on es podia baixar a un petit camp d’oliveres que es trobava al costat d’un gran llac d’aigües transparents.

En el castell 1er. C, que era on s’allotjava la gent més jove, vivia una noia anomenada Rebeca. Allí va fer alguns amics i amigues amb qui parlava durant les hores de treball. A les onze menys quart tots sortien a la plaça per a descansar o anaven a La Cafeteria, que era com anomenaven el mercat.


Un dia, Pepe, el criat del rei al que tots anomenaven el Conserge, es presentà en 1er. C i els va dir que havien d'anar al castell principal. Rebeca i els seus amics no sabien com era el castell principal perquè no feia ni una setmana que vivien en aquell regne. Quan entraren van veure una habitació anomenada Secretaria, que era on vivien Pepe, el Conserge i Víctor, l’Ajudant. A l’altre costat van veure una sala molt gran, l’anomenada Sala d’usos múltiples, que era on la gent del regne es reunia algunes vegades per a escoltar al rei. Aquest no va dir res interessant, simplement els va donar la benvinguda i els va parlar un poc dels distints llocs del regne. Però Rebeca va trobar una cosa estranya, i és que el rei no va explicar què era el castell que hi havia al costat de Les Pistes, que era com la gent anomenava al gran llac.

Eixa mateixa nit Rebeca no va poder dormir molt ni tampoc treballar tranquil·la. Pensava en les moltes coses que podien haver al castell de Les Pistes, així que a les dos i deu del migdia va anar a investigar. Rebeca avançà atemorida pel carrer on es trobaven els castells 1er A, B, C i D i quan va aplegar al final veié una castell més gran que els altres. De sobte notà una presència darrere seu, les polsacions del cor se li acceleraren i quan es girà per veure qui era, distingí la silueta d’un home i es desmaià. Al cap d’una estona Rebeca obrí els ulls i es va veure dintre del castell d'abans, al qual tots anomenaven La Sala de Professors. Quan es va alçar veié a l’home, era un poc gros i tenia la pinta de ser prou major. Aquell castell era curiós, tenia molts estants amb llibres però allò més estrany era que també hi havia moltes gerres d’aigua. Després va veure per les finestres un pont i pensà que potser duia al castell de Les Pistes. Al cap d’una estona l’home es girà i va veure a Rebeca, li preguntà si estava bé i aquesta li contestà que sí. Rebeca li va dir a l’home que tenia pressa i aquest li digué que si volia unes quantes pelailles. Rebeca no sabia exactament què era una pelailla, però al veure que aquest estava menjant unes ametles confitades li contestà que no.

Després d’una estona Rebeca va decidir anar pel pont a quatre potes perquè no la veieren des de La Sala de Professors. Quan ja pareixia que s’havien acabat les finestres n’aparegueren més i dintre hi havia instruments. Rebeca passà ràpidament i al fons trobà unes escales. Dubtà durant un moment però, com va veure que algú eixia de l’habitació dels instruments, no tenia altra escapatòria i baixà. Allà baix trobà una porta mig oberta però no es veia res, l'obrí i tot estava fosc. A Rebeca no li feia gracia entrar en un lloc que no coneixia i que, damunt, estava fosc però entrà. Aquesta va fer uns passos i obrí una finestra per la qual entrava un poc de llum, però quan es va girar veié una altra silueta i començà a córrer, però lliscà amb alguna cosa i caigué. El primer que se li ocorregué era fer-se la desmaiada, però no volia trobar-se una altra vegada amb l’home de les pelailles, així que es girà i veié que la silueta era una armadura. De sobte algú obrí les finestres que hi havia en la sala del costat.
Aquesta sala era més gran que el camp d’oliveres de fora. Rebeca es va quedar bocabadada. Hi havia armadures, arcs, fletxes, espases... tots els objectes que s’utilitzaven per a fer els deports d’aquella època. Però la major sorpresa va ser que el rei l’havia vist i la pitjor quan li digué que l’acompanyara. El rei i Rebeca passaren pel llac Les Pistes, pel camp d’oliveres, pujaren les escales que duien al castell principal i entraren a una sala anomenada El Despatx del Director, per haver entrat sense permís al castell al que tots anomenaven El Gimnàs i, com estaven en la temporada, el rei envià Rebeca a fer olives com a castic. A Rebeca li va parèixer injust fer tot aquell treball a soles i decidí anar-se’n. Primer anà al llac Les Pistes i veié que la muralla tenia una altra porta prop d’allí. Pepe, el Conserge, a aquelles hores no estaria al regne, cosa que no era difícil d’endevinar perquè mai estava, i els moments que hi estava no feia res. El problema era Víctor, l’Ajudant, que estaria vigilant la porta. Rebeca va veure que aquest s’havia deixat les claus al pany i anà fins allà, l'obrí i mirà Víctor, que feia la mateixa cara de sempre, com si estiguera il·luminat pel sol. Rebeca creuà la porta sorpresa per la impressionant reacció de Víctor i caminà. Veié muntanyes, arbres, arbustos i res més. Rebeca no tenia res que fer fora del regne i pensà en les conseqüències que havia causat una cosa tan immaterial com la seua pròpia curiositat. Tornà enrere, entrà al regne, tancà la porta i li digué a Víctor que de vegades un sentiment podia ser més poderós que una acció, però Víctor no contestà res. Tornà al seu castell. Quan hi aplegà, mirà per la finestra i veié les oliveres, pensà que amb una mica de sort l’home de les pelailles les confondria i se les menjaria. Ara que Rebeca ja coneixia el regne no havia res que la preocupara.

2 comentaris:

d.gemelo ha dit...

es molt llarc el teua historia.
pero sta molt be
te desithe sort

Mónica Perete ha dit...

Què bo, Sara!! Acabe de trobar-ho per casualitat, i m'ha agradat molt.