Una mansió molt barata

Una mansió molt barata

Richard i la seua família volien traslladar-se de Jarafuel a Aiora. Richard va visitar Aiora per a vore cases i va vore una en l'avinguda més important del poble. Cridà per a vore si era cara o barata i era molt barata. Ell va quedar al·lucinat perquè el seu preu era molt barat comparat amb les dimensions de la casa. Aleshores va sospitar que per dins la casa estiguera molt vella i sin renovar. Lo va comentar amb la seua família i li van a dir que la comprara que anava a ser un bon negoci... Al dia següent Richard va anar a casa del propietari de aquella casa i va firmar un precontracte per a quedar-se la casa. Una vegada va firmar, Richard se la va ensenyar a la seua família per a fora i van quedar al·lucinats de lo gran que era, però per a dins no va poder visitar-la. A la setmana següent el propietari li va donar les claus a Richard que estava entusiasmat per a ver la casa per a dins. La seua família i ell van visitar la casa. Quan van obrir la porta es van trobar tota la casa molt vella amb molta fem... Ell ja havia firmat el contracte i la havia pagat. Tota la seua família se va enfadar molt perquè aquell havia sigut un robo. Després de una setmana van netejar la casa ja se havia quedat preparada per a realitzar unes xicotetes obres. Richard va cridar a un paleta i li va dir que volia que li reparada moltes coses de la casa. Com el sol, la cuina, el bany ... després una vegada va acabar el paleta va cridar al fuster perquè posava totes les portes noves. I finalment va cridar al cristaller per a que li posava les finestres noves.

A la fi la casa li va costar 1 milió de pessetes de inici però amb les obres si la va pujar a 4,5 milions de pessetes.

Finalment se van allotjar a Aiora i van viure tranquil·lament i per suposat molt còmodes i amples en la casa nova.

Entrevista a Vicente Gavidia

Estem ací amb Vicente Gavidia que li van fer unes preguntes sobre la seua vida quotidiana.

- Hola, bon dia Vicente.

- Bon dia, Jorge.

Comencem ja amb el qüestionari.

- Que voldries ser de major?

- M’agradaria ser un jugador de futbol, però per a ser una mica mes realista vull estudiar i sacar-me la carrera.

- Qui esport practiques? Per que?

- El futbol. Perquè m’agrada molt i es molt sa fer esport.

- A qui equip de futbol jugues actualment?

- Jo jugue a l’equip del meu poble P.D. Ayorense, juguem a una lliga amb equips de tota la C.V. i estiguem palejant pel liderat.

- A qui posició jugues?

- Jugue de davanter, però últimament estic jugant de migcampista. La posició que mes m’agrada es mitjapunta, perquè se toca molt el baló i se corre bastant.

- De major on voldries viure?

- M’agradaria viure a Almansa perquè es una ciutat xicoteta i te moltes coses mes que Aiora. Però el meu poble m’agrada molt.

- Quina característica destaques de la teua forma de ser?

- Que als moments difícils soc molt fort.

- I el teu defecte principal?

- Que tinc un prompte molt mal.

- Quin es el teu heroi?

- Sin dubtar-lo, el meu heroi es Villa. Perquè es un jugador molt complet, es un golejador nat i juga molt be al futbol. Es un exemplar per a mi.

- Que valores mes del amics?

- Hi ha moltes classes de amics. Jo el que valore mes dels amics verdaders es la seua confiança i que no siguen falsos.

- T’agrada el teu nom?

- Home clar que m’agrada, però m’agradaria cridar-me d’altra manera. Però no me disgusta els meus pares van elegir Vicente jo lo accepte.

Ja hem acabat. Moltes gracies Vicente, a segut un placer estar una estona amb vostè.

- Fins a la pròxima.

- Moltes gracies, fins a la pròxima.

Laura i la seua imatge

Laura era una xiqueta que tenia 21 anys, molt presumida, vivia sola en una ciutat desconeguda per a ella, tenia pocs amics perquè encara no estava adaptada a la ciutat.
Un dia quan es va alçar del llit es va sentir un poquet mal i es va mirar a l’espill.
Va donar-se compte que darrere d’ella estava la seua imatge que havia adquirit vida pròpia. Es va posar la roba i se’n va anar a casa d’una amiga.
Quan va arribar a la casa de la seua amiga li va contar el que havia passat i que pel camí la seua imatge de l’espill també l’havia perseguit.
Quan va anar va agafar el telèfon i va cridar als seus pares i... ningú va creure el que contava.
Van passar uns quants dies … i ningú sabia res d’ella.
Les seues amigues van estar un poc preocupades i la seua família també.
Quan la família va anar a la casa de Laura ... se la van trobar en el sòl. Havia sigut assassinada per la seua pròpia imatge.

Fi.

Així acabarem tots

Asivamosaterminartodos

View more presentations from xemabv.

Els electrodomèstics em vigilen

Quan vaig acabar la carrera de magisteri em van donar plaça per a treballar de mestra de biologia a Tarragona, com que em pillava molt llarg de casa em vaig llogar un pis prop del centre on treballava. Quan vaig entrar vaig notar alguna cosa estranya, com si de sobte algú tornara al seu lloc de destí, però no vaig fer cas. Per la nit em vaig sentar al sofà i em vaig posar a veure la televisió, però en la televisió tan sols hi havia dos canals, i aixó que acabava de comprar la digital. Com que no feien res entretingut vaig decidir anar a dormir. Pel matí quan em vaig alçar vaig anar recte a la nevera per agafar la llet i calfar-la al microones. Quan anava cap a la taula per prendre'm la llet, la porta del congelador es va obrir i vaig caure. L'escampada va ser molt gran, per que al agafar-me a la estanteria de la despensa es va despenjar tot, i el menjar se'n va anar a terra. Jo no entenia res, no entenia per que la porta del congelador s'havia obert. Desprès d'arreplegar-ho tot, em vaig arreglar i me'n vaig anar cap a l'institut. Va ser el meu primer dia de treball, i menys mal que tot m'havia eixit bé, perquè em vaig guanyar la confiança dels alumnes i dels meus companys.
Al arribar a casa vaig anar directa a la cuina per agafar una pizza de la nevera, però no se perque la nevera no es podia obrir. De sobte vaig veure un lleuger moviment de la nevera, i mes tard a la nevera van començar a eixir-li ulls, mans, nas, boca...Em vaig quedar sorpresa, pensava que era un somni, i de sobte la nevera va començar a parlar-me i a dir-me que fins que no me n'anara d'allí no pararien ella i tots els seus companys de fer-me la vida impossible. Vaig mirar cap a la dreta, no podia creure el que estava veient, l'aspiradora, la televisió i la llavadora estaven acorralant-me i dient-me que tenia dos hores per abandonar la casa. Jo creia estar tornant-me boja...! Sense dubtar ni un segon, vaig agafar les meues coses i me'n vaig anar d'allí.

BON NADAL

Non Nadal i bon any als paraulaigüers del curs passat.
Com va per Moixent? Continueu escrivint coses tan boniques?:-))))))
Vos enyore des d'Aiora.
Besets :-{}

AGRAÏMENT

Fins al mes de juny de 2008 els paraulaigüers han estat alumnes de 3r d'ESO de l'IES Moixent (La Costera). A ells i elles cal agrair les col·laboracions i comentaris que han fet créixer un poc aquesta ferramenta d'intercanvi. Espere que els haja estat útil en el seu aprenentatge. A partir de setembre l'experiència de paraulaigua.blogspot es trasllada a l'IES Fernando III, d'Ayora. Des d'allí, si tot va bé, arribaran noves contribucions de creació literària i lectura crítica. Els paraulaigüers veterans estan convidats a continuar aixoplugant-se en aquest blog, però amb aquesta finalitat han de voler obrir el paraulaigua. Fins després de les vacances.

FINAL D'ETAPA

Els finals de curs tenen alguna maledicció estranya. Tots en desitgem l'arribada (ah les vacances) però al mateix temps s'encarreguen de donar per acabades algunes relacions i això, de vegades, et fa sentir tristesa. Ara que acabem aquesta etapa ens adonem del que hem guanyat, del que hem aprés, i també del que podem perdre. Paraulaigua.blogspot ens ha acompanyat una mica en aquesta correguda (de vegades massa ràpida). Crec que és un bon testimoni de les coses que podem fer i crear. Se sol dir que la persona és allò que llegeix. En una Escola d'Estiu de fa uns anys el mestre i pedagog Gonzalo Anaya (que ens ha deixat fa poc) matisava aquesta afirmació: la persona és allò que escriu. L'escriptura és una de les poques habilitats humanes que poden mesurar el que som i la nostra capacitat per a entendre i transformar el món. Allà on s'acaba la teua capacitat d'escriptura, allà mateix s'acaba el teu món. Llegiu, penseu i després escriviu-ho. I no us ho guardeu per a vosaltres. Sé que hi ha més escrits valuosíssims que no han pogut passar l'autocensura de l'autor i no s'han convertit en paraulaigües vius. Potser la vida és una tempesta de pluja i neu, i una bona manera de caminar-hi és sota la protecció d'uns quants paraulaigües (llegiu-ne la definició a l'encapçalament del blog). Gràcies per la possibilitat d'aprendre a ser millor mestre. Segur que de l'experiència d'aquests anys es beneficiaran altres generacions d'alumnes. I gràcies per haver-me deixat aprendre a voler-vos. Quan pense en vosaltres obriré paraulaigües de records.

POEMA ANIMISTA

Sóc un sentiment. Em pinten de roig.
Alguna gent diu que sóc lo millor i altra lo pitjor.
Diuen que sóc una malaltia perquè faig plorar i patir.
La gent em celebra el 14 de Febrer.
Algunes voltes sóc cec.
El meu símbol és el cor.
Nasc de dos persones que es volen sincerament.
M'alimente de dolor i muir per traició.

Els amics

1.Ext.Dia. Plaça del poble
Un grup d'amics estan en la plaça del poble parlant de les seues coses i els seus amors. Ells són Elena, Jose, Maite, Lluis, Cristina, David, Ivan, Isabel i Sandra.



Elena. I bé xicons, què farem este cap de setmana?

David. Podríem sopar tots junts.

Cristina. Em pareix bona idea. Demà, a les 10 de la nit ens vejem en eixe bar, vos pareix?

Sandra. Bé, alli ens vorem.



2.Int.Nit. Bar
Arriba el dissabte en la nit i es veuen tots en el bar. Sopen junts.

Ivan. Hola! Perdoneu, he arribat un poc tard perquè he eixit fora del poble.

Sandra. No passa res, passem a la taula i comencem, no?

Jose. Sí, és lo millor. Sandra, et fiques al meu costat?

Sandra. Està bé.



3.Ext.Nit.Carrer
Acaben de sopar i ixen al carrer. La gent se'n va de festa.

Maite.Anem un ratet a ballar.

Isabel.Clar, anem a divertir-nos.

Ivan.Sí, vull ballar.



4.Int.Nit.Pub
Arriben al pub. Sandra i Jose decidixen anar-se'n.

David.Ja estem ací.

Cristina.Anem a ballar!

Jose.Sandra, tu i jo podríem anar-se'n a pegar una volteta.

Sandra.Sí, millor estar amb tu que estar ací.


5.Ext.Nit.Carrer
Jose i Sandra se'n van del pub a donar una volta i parlen d'ells.

Jose.Sandra, he de dir-te una cosa però no vull que et rigues de mi, per favor.

Sandra.Jose, no tinc el perquè. Conta'm el que hages de dir-me.

Jose.M'he enamorat de tu. Encara que supose que tu no sents res per mi.

Sandra.Jo també estic enamorada, no sé per què penses que no, però ja duc temps sentint alguna cosa per tu.



6.Ext.Nit.Carrer
Jose i Sandra s'abracen i arriben els amics.

Jose.T'estime.

Sandra.Et vull.

Elena.Per fí, ja heu acabat junts, enhorabona.

Maite.M'alegre.

Isabel.Jo també m'alegre molt.

Ivan i David.I nosaltres, Jose ja no preguntarà com dir-t'ho.



Acabaren junts i els seus amics molt contents.

LA TERRASSA

Exterior: dia. Terrassa d’un edifici.

La càmera enfoca la porta i apareix Neus. Surt a la terrassa plorant i nerviosa. Corre d’un costat a un altre mentre la càmera segueix els seus moviments. Neus es para i es toca la blaüra que té en el cap. Es sent una veu que ve de les escales.

MIQUEL: (Enfadat)(off) Neus, baixa!

Neus es posa a plorar i busca un lloc on amagar-se.

MIQUEL: (Enfadat)(off) Com em faces pujar veuràs!

Es senten passos. Miquel entra en primer pla i es queda mirant la càmera. Tallar a:

NEUS: (Amb la veu tremolosa) No em faces res per favor!

Neus comença a córrer i Miquel la persegueix. Neus es queda acorralada en la barana i la càmera s'arrima a ella. Miquel, que encara corre, la intenta agafar però ella s'aparta i Miquel cau. La càmera fa un pla general de Miquel mentre cau. Després fa un primer pla de Neus que està abocada a la barana.

L'home de l'IES Madison

Int. Dia. IES Madison. Passadís de tercer.

El cadaver de Vincent està en terra, amb un tall al cap, després apareix un trio, Jane, Logan i Dean. Veuen a Vincent.
Jane: ¡Hem d'avisar algú! ¡Està mort!
Logan: ¡Que guapo! Anem a fer-li una foto.
Dean: Vinga va, fes-li-la.
Jane: ¡Que no! ¿Qui ho ha fet?
Logan: No passa res, anem a dir-li-ho a Ms. Lifting.
Dean: ¿Per què no l'amaguem en la taquilla seva? és oberta.
La camera enfoca a un home al final del passadís.
Jane: ¡Mireu, hi ha una persona! ¡Te un gavinet gran!
Logan: ¡Anem a pegar-li!
dean: No tens ous de pegar-li
Logan: A que si
Dean: A que no
Logan: Anem Dean, que entre els dos podem.
La camera enfoca a Vincent, despres a l'home. L'home, mentre parlaven, s'arrima i li pega una gavinetada a Logan que li travessa el cap.
Jane: ¡Logaaan! (cridant)
Dean: ¡Ostias, que l'ha matat!
Jane: Anem-nos-en d'ací.
La camera enfoca de dalt a baix a Logan, després la cara de Jane i Dean asustats.
Jane: ¡Corre!
Dean: ¡D'acord!
L'home: Està tot tancat, ¡no podeu eixir!
La camera enfoca l'home com trau una pistola i li pega un tir a Dean al cap, el mata. Es veu en camera lenta.
Dean cau a terra mort i Jane plora, l'home comença a violar-la. Després la mata.

SOC UN ULL

Soc gran i verd. Soc molt atractiu.
Toc allò que veig ho memoritze.
De vegades veig coses que no vull veure
però em tinc que aguantar.
Odie les cebes i els sabons
perquè si ho mire molt de prop
em comença a picar tot.
Sé que tinc un germà,
però no l’he vist mai,
sols se que esta ahi, plorem
per els nostres sentiments.
No sé si ell sabrà que jo estic ací,
al seu costat.
En separa una muntanya
que té dos coves.
No tinc parella,
però crec que no en trobaré mai.

El camí

Duc a molts llocs la gent,
duc alegries, perdicions, la mort,
tinc moltes eixides i oportunitats
per a elegir qui i com poden ser
els seus destins.
De vegades sóc molt curt per a uns
i molt llarg per a altres,
depenent de la direcció que agarren:
drogues, alcohol...estudiar...
Sóc més o menys curt i tinc diferents eixides,
solament cal voler trobar la bona.
De vegades costa caminar al llarg de mi,
ja que no tot és fàcil d'obtindre,
i altres sóc com un riu.

Haikús de la pluja

Les gotes cauen.
Formen espills
per veure's morir.

Els arbres ploren,
es visten de negre
els dies grisos.

Els núvols esponjosos,
de cotó blanc,
viatgen amb tranquil·litat.

LA GUERRA

Sóc la misèria,
sóc la mort,
sóc el patiment,
pares i mares plorant com la pluja pels seus fills,
xiquets plorant com la pluja pels seus pares.
Els arrebate el que més volen,
els destrosse per dins,
els faig patir,
els faig fer coses que no volen,
la mort i jo som una!

Poesies

Tots patinant,
tots en terra estan.

Dubal pensa,
no sap res.

Els ocells volen,
mouen les ales.

La classe tancada,
el mestre passeja,
xiqueta pensativa,
Dubal la veu,
es posa calent.

LA PORTA

M'obric i em tanque,
els que m'obrin tenen la clau per a tota la vida,
els que em tanquen ja no tenen la mateixa clau, ha canviat!
Sempre estic oberta, fa falta la clau correcta,
els que em tanquen ja no m'obrin.
Les persones obrin el meu cor amb molta dificultat
i el tanquen amb facilitat!

Haikú

Fa fred,
el vent abriga
els arbres.

El cor protector

Feia molta calor.
Tu eres com una flor
que et mories del dolor,
però jo et protegia amb el cor.